UCE: 40 anys i la història continua

“La Universitat Catalana d’Estiu (UCE) és filla de la gran agitació intel·lectual del Maig del 68, de la voluntat d’un grup de joves nord-catalans moguts per l’eufòria de canviar una societat mentalment envellida, que també volien retrobar unes arrels mig perdudes”. En aquest context, explica Ramon Gual, un històric de l’UCE, naixia la primera universitat d’estiu amb el català i els Països Catalans com a marc de referència, amb seu a Prada de Conflent.
En aquella primera edició no hi van faltar “els aldarulls i les relliscades inevitables d’un jovent poc preparat per assumir una llibertat amb responsabilitat”, recorda Gual. Cinc anys abans, el 1963, s’havia posat la primera llavor de l’esperit nacional que abanderaria l’UCE. El Grup Rossellonès d’Estudis Catalans va organitzar a Perpinyà la primera Diada de Cultura del Setembre, que donava solidesa al projecte de difusió de la llengua catalana engegat el 1960.

De seguida l’UCE va anar més enllà de la Catalunya Nord i es va convertir en un baló d’oxigen per als catalans del sud, als quals va oferir un espai per retrobar-se, discutir lliurement i fer-se conèixer lluny de l’amenaça de la dictadura. L’aleshores batlle de Prada, Lluís Monestier, va posar a disposició de l’organització el Liceu Renouvier, que encara avui acull els estudiants que hi fan nit i ofereix les aules per a la docència.
Tots els partits polítics i moviments socials de la lluita antifranquista van fer de Prada el seu aparador, alhora que també s’hi retrobaven personalitats del món cultural, econòmic i social de Catalunya. Mentre Gabriel Ferrater impartia un curs de gramàtica generativa del català, un jove Lluís Llach participava en una vetllada al claustre de Cuixà dedicada a la Nova Cançó. Giuseppe Tavani, professor de la universitat de Roma i inventor d’un nou mètode d’anàlisi estructural dels textos, va aplicar aquesta tècnica a Salvador Espriu, present al Liceu Renouvier.

Factor d’unitat
“En aquells moments els nord-catalans teníem plena consciència que fèiem una gran aportació a la Catalunya Sud i a la seva gent, tots els esforços organitzatius valien la pena”, assegura Ramon Gual. Durant la dècada dels 70, valencians, illencs, andorrans i algueresos es van anar sumant a les successives edicions d’una UCE que des del seu naixement té l’objectiu últim de “forjar una consciència col·lectiva de grup que uneixi tots els catalans en una sola nació”, remarca Joan Maluquer, des de fa anys secretari de l’equip rector.

La Transició democràtica a l’Estat espanyol va trencar la bombolla de Prada. Els catalans del sud ja podien reunir-se lliurement i l’UCE es va desmitificar de cop. “Va quedar en mans de grups socials més marginals i partits extraparlamentaris, que van abocar-la a un fracàs estrepitós a principis dels anys 80”, recorda Maluquer.
El president de l’Institut d’Estudis Catalans, Enric Casassas i Simó, va prendre el control de la situació i va convocar una reunió amb intel·lectuals dels Països Catalans l’estiu del 1984 per trobar-hi una sortida. Es va crear l’Associació Universitat Catalana d’Estiu, amb un patronat que tenia el suport d’Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear. Max Cahner va assumir el rectorat i l’UCE va fer un gir radical i va dotar-se d’un contingut acadèmic rigorós amb la col·laboració de totes les universitats dels Països Catalans.

Fins que l’any 2000 es va produir un conflicte intern que va estar a punt de costar la vida de l’UCE, provocat per la nul·la sintonia entre l’aleshores president de l’IEC i de l’UCE, Manuel Castellet, i diversos membres del patronat i històrics de la universitat. La crisi es va resoldre gràcies als estatuts, que permetien triar un president de l’UCE que no fos el de l’IEC. Amb Miquel Porter al capdavant, la cita estival de Prada va tornar a revifar, però algunes universitats, sobretot la UPC i la UV van fer-li el buit i van arrossegar altres centres a sortir del patronat. Avui només hi queden la Universitat Oberta de Catalunya, la de Perpinyà i la de les Illes Balears.

Enguany l’UCE celebra els seus quaranta anys d’existència, turmentosa en ocasions, feliç en moltes altres. Joandomènec Ros, president de l’equip rector de l’UCE, no troba causes objectivables a aquesta longevitat enmig de tantes convulsions: “És un cúmul de circumstàncies positives que ens han ajudat a superar atzucacs. Fa quaranta anys, la situació política era molt diferent, i avui un percentatge alt de reivindicacions s’han aconseguit. D’altra banda, pràcticament no hi havia universitats d’estiu. Ara totes tenen la seva programació i la competència des del punt de vista acadèmic és molt forta. Molts pensen que l’UCE ja no té raó de ser, però si segueix existint deu ser perquè és necessària”.

Ramon Gual s’interroga sobre si l’UCE ha sabut preservar l’esperit del Maig del 68, “aquell que obligava cadascú a posar-se en qüestió, a exigir tots els esforços per no ser un assistit permanent i a obrir-se cada vegada més a la diferència dels altres”. I vaticina que només mantenint aquestes condicions podrem imaginar una UCE quaranta anys més.