Exotisme murcià

“És molt bo aquest Espinàs”, li repeteix el filòsof Xavier Antich en acabat de dinar. I l’Espinàs que bromeja: “Doncs presenta-me’l”. Parlen a peu de carrer d’A peu per Múrcia (La Campana), el vintè llibre de la sèrie. Un més? Home, un més i alguna cosa més. Si alguna diferència hi ha amb els anteriors és que l’autor encara ha fet, si es pot, un altre passet cap al despullament, no el seu, sinó el del paisatge i la gent que troba: vull dir que ens els presenta amb un mínim d’especulació. Les coses i els homes, els rètols i els pobles, els topònims, els gats i gossos parlen per si mateixos. Millor dir-ho amb un exemple: a Espinàs no li cal teoritzar sobre la pervivència del franquisme sociològic al Valle del Ricote, en té prou fent la llista dels carrers i places de Cieza per on passa: carrer del Generalísimo Franco, plaça del 18 de Julio, plaça Calvo Sotelo...

Dilluns se m’apareix l’Espinàs per la redacció del diari. Quina sorpresa, després de tants anys! Ben retornat. Dimarts me’n vaig a dormir amb el seu nou llibre, ahir em desperto de nou amb ell, a mig matí el presentaven a l’editorial i allí em tenien. I després, a dinar plegats gràcies a la insistència de la Isabel Martí. De l’Espinàs no te’n canses mai, igual com ell mai ha renegat de la gent corrent, autèntics protagonistes de la seva obra. Des de mitjans dels anys 50 –el primer viatge, A peu pel Pallars i la Vall d’Aran, va sortir el 1956– fins a aquesta ronda murciana, feta el 2006 i publicada ara, no ha deixat de col·leccionar lectors. És l’única cosa que col·lecciona, ni tan sols guarda les pipes. El pròxim serà a la vall de Gallinera, País Valencià. Ja l’ha començat a escriure.

Home de detalls, durant la presentació ens regala als periodistes una cita de l’inventor del gènere assagístic, el meu admirat Montaigne: “No es pot veure el tot de res”. Respon exactament a la seva manera d’entendre l’escriptura, per no dir la vida. El que busca en els viatges a peu –com Montaigne amb el seu jo, els ha convertit en un gènere literari– són “els resos, les miques, i que cada lector es faci el seu tot”. I aquestes engrunes d’una realitat més sorprenent que la ficció les troba perquè –ho diu Xavier Antich– usa el mètode anti-Google Earth: la seva mirada és empàtica, viscuda, una mirada que busca la diferència “fins a convertir-se en una lliçó de convivència”, diu Antich. Perquè, malgrat que els murcians convisquin amb les restes d’un franquisme ambiental, malgrat que el PP hagi portat l’especulació urbanística als poblets més recòndits de la región, malgrat que l’horta ja no sigui el que era i ningú culli les llimones, malgrat tots els malgrats, Espinàs ha fet d’aquesta Múrcia un racó de món encantador, “molt més exòtic, desconegut i apassionant que Nova York”.