Tots impli-cats

És bo fer una anàlisi realista de quina és la situació per trobar la mesura justa. Aprendre d’experiències anteriors, tant de l’eufòria descontrolada del primer any com de l’amarg desencís del segon, per calibrar amb ull clínic quines són les possibilitats reals d’organitzar el Catalunya Acció Sonora, el CAS. La tercera edició d’aquesta iniciativa es va celebrar ahir amb La Troba Kung-Fú, Els Pets i Obrint Pas, i va reunir unes 3.500 persones en un convocatòria que podríem definir com a pròxima en les pretensions de ser un festival de referència.

L’any passat eren una desena de participants i tota una nit de marxa. Aquest any han estat tres grups i sis hores de festa. I la cosa ha funcionat molt millor, fins al punt que a última hora van haver de canviar el BTM per la sala annexa del Palau Sant Jordi. I és que en una cita com aquesta, el que menys importa és la música. Evidentment, el cartell té prou pes per arrossegar gent per cobrir-se les espatlles i evitar llençar-se al buit convençuts del bon funcionament d’un paracaigudes anomenat implicació.

La cita d’ahir a la nit és més lúdica que artística. Més festiva en tots els sentits. És un bon moment per folrar les parets de la sala amb pancartes reivindicatives, fins i tot les que assenyalen els Mossos d’Esquadra; per disfressar-se de guàrdia civil i repartir flyers d’obres teatrals com Èric i l’exèrcit del Fènix, o per veure com els col·lectius llatinoamericans agrupats a la web immi.cat surten a l’escenari per lluir una pancarta que demana: Volem viure en català. Argentins, colombians, equatorians, bolivians i xilens implicats amb la causa i onejant les banderes dels seus països al crit de “boti, boti, boti, espanyol qui no boti”. Perquè després posin en dubte la integració.

Passaven les vuit del vespre quan sortia a escena La Troba Kung-Fú, liderada per Joan Garriga, un home que és com el julivert, present a totes les salses que es fan i es desfan. Les seves actuacions són un exemple de força interpretativa. De la rumba a la salsa, sense deixar que la molla de l’acordió es quedi sense aire. Van sonar els temes del seu recent disc i va acabar en un bis fent Clavell morenet i pujant el llistó. Dues hores després, era el torn dels veterans Els Pets. I subratllem l’adjectiu veterans perquè la banda de Constantí viu un moment dolç i quadrat matemàticament: els seus components tenen 44 anys, en porten 22 com a banda i el disc que trauran el pròxim dia 9 serà el dotzè. Més quadrat impossible. Per fer una Primitiva i que toqui.

El nou àlbum d’Els Pets es titula Com anar al cel i tornar i presenta una sèrie de cançons unides per un fil argumental que repassa des de diversos punts de vista les relacions afectives. Fins a set temes d’aquest àlbum van tocar vestits amb el seu uniforme de camisa blanca, pantaló negre i armilla i corbata gris. En Joan Reig lluïa un barret vermell per posar-hi color, però en realitat no els fa cap falta. Com tampoc fa cap falta que la gent conegui les noves cançons dels Obrint Pas, les que acaben de treure al mercat en el cedé Benvingut al paradís. Els valencians han aconseguit trobar la quadratura del cercle en la seva música barrejant la tradició amb la modernitat. I és aquesta combinació la que fa explosiu un festival com el CAS.