"Sobren 1.500 sales de cinema"

Catalunya ha perdut 5,4 milions d’espectadors de cinema entre el 2003 i el 2007. Això representa una baixada del 18,4% del públic, que en aquest període ha passat de 29,3 a 23,9 milions, segons dades de l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC). La tendència és gairebé idèntica a la del conjunt de l’Estat.
Segons el ministeri de Cultura, el 2007 s’han venut uns 115,8 milions d’entrades, un 17,7% menys que el 2003. Unes xifres descendents que evolucionen de forma inversa a l’oferta de pantalles de cinema: el 2002 n’hi havia 757 a Catalunya i 4.039 a tot l’Estat, mentre que el 2007 arriben a 797 a Catalunya i 4.285 a Espanya.

Les xifres no són noves i, tot i que el públic puja i baixa en funció d’èxits o fracassos puntuals de cada temporada, la tendència general és a la baixa. Dos representants catalans del sector de l’exhibició, amb cinemes de perfil molt diferent, coincideixen plenament en el diagnòstic: sobren pantalles de cinema. Pablo Guasch, director de màrqueting del Grup Balañá (un dels dos grans exhibidors de Barcelona), considera que “durant molts anys hi ha hagut una voràgine d’inauguracions que ha provocat un excés de sales de cinema a Espanya; en tenim més que al Regne Unit”.

Tot i que és propietari d’unes sales amb un perfil totalment diferent, els cinemes Verdi de Barcelona i Madrid, Enric Pérez s’expressa en termes similars: “Espanya té el doble de sales de les que necessita, un nombre similar a Alemanya”, afirma. Una web finançada per la Unió Europea confirma aquestes dades: Alemanya té 4.848 sales per a 62 milions d’habitants; el Regne Unit, 3.440 per a 60 milions d’habitants, i l’Estat espanyol, amb només 44 milions d’habitants, 4.299 sales.

Els més cinèfils
Un desfasament s’explica també per l’alta afició al cinema que tenim els catalans i els espanyols: segons el quadre que adjuntem, Irlanda és el país amb més freqüència d’assistència al cinema, amb 4,49 entrades per habitant i any, seguit per Catalunya (3,46) i Espanya (3,09), que ocupen el segon i tercer lloc.

Amb tot, hi ha un excés de sales de cinema. Enric Pérez creu que “sobren unes 1.500 sales”. Si això és cert, a Catalunya poden sobrar al voltant de 280 sales. Tant Pérez com el director de màrqueting de Balañá coincideixen en les comparacions amb el que ha passat als Estats Units: “Fa quatre anys van passar per la mateixa crisi, però el 2007, amb el parc de cinemes al seu lloc, han augmentat un 7,2% la recaptació –diu Enric Pérez–. Allà tot torna a la normalitat. Ara el xarampió l’hem de passar nosaltres”.

Precedent als EUA
Pablo Guasch remarca que als EUA “es va reconvertir el sector, es va limitar el nombre de sales obertes, el mercat es va reorientar i els agents que van quedar van aconseguir fer rendibles els cinemes que quedaven oberts”. Així doncs, el precedent nord-americà i les xifres de l’exhibició catalana i espanyola fan preveure un reajustament similar.

Un dels efectes directes d’aquest excés de sales és l’altíssima oferta de pel·lícules. N’hi ha prou a donar una ullada al nombre d’estrenes que hi ha cada divendres: entre 8 i 10 durant les darreres setmanes. “Les pel·lícules són obres audiovisuals pensades per veure a les fosques –apunta el president dels Verdi–. Però aquí s’han volgut fer diners molt ràpid. Espanya és líder en estrenes de telefilms a les sales. S’han volgut guanyar diners de qualsevol manera”.

Però s’han de buscar altres causes per explicar la davallada d’espectadors. La reconversió del sector és una necessitat creada per la caiguda de la demanda, que està provocada per diferents factors. Segons Guasch, de Balañá, “la quantitat d’estrenes és massa alta i la gent no té temps d’assimilar què s’està estrenant, el boca-orella no té marge per fer que funcionin i llastem la capacitat del client de decidir”. La baixa qualitat de les pel·lícules, la pèrdua del “lloc d’honor” que ocupava el cinema en l’oci i del paper de “motor de la tecnologia visual” (ara compartit amb els videojocs, entre d’altres) són altres causes apuntades per Guasch per explicar la caiguda.

Més causes
Enric Pérez, en canvi, destaca com a causa “importantíssima” de la davallada d’espectadors que “Espanya és el país amb més pirateria del planeta, juntament amb tres països asiàtics”. “L’obligació de l’administració és aturar-ho, però no fa absolutament res”, afirma. I afegeix com a causes que “internet no s’ha regulat gens”, i que “la gent està cansada de veure la mateixa pel·lícula repetida, ara ja no se l’enganya, està ben documentada i només va a veure pel·lícules amb molt d’interès”.

La solució, segons Enric Pérez, passa per fer “canvis legals i que la indústria es miri al mirall i faci bé les coses”. “El cinema s’ha de tractar com una indústria, a més de cultura, i cal que es facin plans empresarials seriosos, no especulatius. Sobren especuladors al sector cinematogràfic”.