«Aquest llibre és una de les millors experiències de la meva vida»

La temporada passada, en el programa de TV3 El club, el periodista Eloi Vila protagonitzava una secció en què canviava d'ofici cada setmana. D'entre totes les ocupacions no va sortir la d'escriptor perquè era poc televisiva, però ell ja la practicava. Només li faltava l'empenta per publicar la seva primera novel·la. Li ha donat l'editorial Alisis, que edita L'any del senyor. El llibre narra les peripècies d'en Biel Freixa, un picapedrer del monestir de Ripoll de l'any 970. Vila n'està satisfet: «Escriure aquest llibre és una de les millors experiències de la meva vida», assegura.

A l'editorial apreciaven la seva manera d'expressar-se i el van encoratjar: «Em truquen el juny del 2008 i em diuen si vull fer una novel·la. Em poso a documentar-me, a finals d'agost escric la primera lletra i el 8 de febrer l'última.» Així ho resumeix, directe al gra, com fa a l'hora d'escriure. «És una intenció narrativa i rítmica, no per una voluntat comercial, sinó perquè sóc així i he vomitat la història d'aquesta manera.» Amb aquest estil mostra les diferències entre la Catalunya Vella i Qurtuba (Còrdova) de finals del primer mil·lenni. «Vaig escollir aquesta època per reivindicar la figura de l'abat Arnulf, que va impulsar la renaixença del monestir», explica l'autor. «També m'atreia moltíssim reflectir el contrast. Ripoll era un dels centres més importants de la cultura cristiana, amb 65 llibres, mentre que a Còrdova hi havia 70 biblioteques, i la més gran, la del califa Al-Hakem II, tenia mig milió d'exemplars.»

A més de ser poblacions representatives de l'època, tant Ripoll com Còrdova són paisatges de la infància de l'escriptor. «Davant del monestir hi havia un stop on he parat tota la vida. Veure aquella immensitat m'obria la imaginació», diu de la població catalana. Vila també va quedar impressionat per un viatge de petit a Còrdova: «A la mesquita hi al·lucines mandonguilles.» Allà és cap on anirà Freixa a la recerca d'un tractat mèdic àrab que li encarreguen misteriosament sota amenaces. A la ciutat musulmana el protagonista s'adonarà que genera una sèrie d'interessos. «És tracta d'un personatge íntegre, fidel, i alhora molt sensible, un tipus que plora. Significa el que el determini de l'home pot aconseguir», el defineix l'escriptor. Tot i que els escenaris formin part del passat de l'autor, el personatge no té res d'autobiogràfic. «Encara que els que em coneixen diuen que parla igual que jo.» Aquesta manera d'expressar-se també la coneixen els teleespectadors de les tardes de TV3, però ell no es considera mediàtic. «És un terme una mica caspós que no té gaire sentit. És evident que pel fet de ser una cara coneguda tinc més accés als mitjans, però hi ha una vessant negativa, que és que molta gent s'agafa amb reserves el teu treball», considera el periodista. «Qui vulgui posar etiquetes que les posi, a mi em sembla una bestiesa fer-ho. Prefereixo que valorin el llibre.»