Una història real
El Bertrana premia Agnès Rotger per la vida novel·lada de l'afganesa Nàdia Ghulam i concedeix per primer cop una menció especial, per al gironí Xevi Sala
Fa quatre anys, Nàdia Ghulam Destgir (Kabul, 1985), una noia afganesa que havia quedat greument desfigurada en la infància per l'explosió d'una bomba, va arribar a Catalunya a través d'una ONG perquè pogués ser operada de les seves lesions. Acabava així una etapa duríssima de la seva vida, marcada per les seqüeles de la metralla, per la guerra i per la instauració del règim talibà, durant el qual havia esquivat la invisibilitat a què eren condemnades les dones suplantant la identitat d'un germà mort i així poder treballar i mantenir la seva família. L'estratagema va costar-li la pèrdua de la pròpia identitat, però li va permetre sobreviure durant deu anys disfressada de noi i reforçar el seu convenciment que la llibertat era un somni realitzable. Va ser llavors, acabada d'arribar a Catalunya, que va conèixer la periodista i editora Agnès Rotger, amiga de la família que l'havia acollit, i va començar a escriure's, lentament, en llargues i pacients converses, la història d'El secret del meu turbant, l'obra que ahir va ser proclamada guanyadora de la 43a edició del Prudenci Bertrana de novel·la dels Premis Literaris de Girona.
Agnès Rotger (Badalona, 1973) no ha volgut atribuir-se el mèrit exclusiu d'un llibre que de fet signa com a coautora, perquè afirma que Nàdia Ghulam, amb el relat de la seva vida, que ja havia inspirat també el film de l'afganès Siddiq Darmak Osama (2003), “ha contribuït a la redacció de la novel·la des del primer minut”. Rotger, autora fins ara d'uns quants manuals sobre la maternitat (Vull ser mare, Vull adoptar o Viatjar amb nens), va veure de seguida el potencial literari d'aquest “drama de lluita i superació”, però admet que al principi va tenir dificultats per comprendre el context d'un país que li era estrany, fins que Nàdia Ghulam, per ajudar-la a acostar-s'hi, va parlar-li del teatre, de la música, de les frases fetes de la seva cultura. Escriure El secret del meu turbant, que Columna publicarà el 25 de novembre, ha estat per Rotger “un repte tant literari com personal”, perquè “no es tracta de presentar els talibans com els dolents de la història ni de centrar-ho tot en la repressió de la dona”, sinó de mostrar els efectes d'una situació política terrible en una persona real”. Nàdia Ghulam va desitjar que la ficció sobre la seva vida serveixi perquè els joves no es rendeixin davant les dificultats. “Jo sempre vaig lluitar per la meva llibertat, per poder estudiar i ser lliure, abans hauria mort que renunciar-hi”, va afirmar aquesta noia de 25 anys que justifica amb una senzillesa desarmant la seva extraordinària proesa: “Com que sempre he viscut en guerra, estimo la pau; com que sempre he estat condemnada a la reclusió, estimo la llibertat.”
Per primera vegada en la història dels Premis Literaris de Girona, el jurat del Bertrana va recomanar la creació d'una menció especial per a Les causes perdudes, la primera novel·la del periodista i director adjunt d'El Punt Xevi Sala, que planteja l'ambivalència del mal a través d'un mestre amb antecedents de pederàstia que és acusat de la violació i assassinat d'una alumna. El premi Palol de poesia va ser per a la valenciana Pepa Úbeda, amb La meua frontera, i el Rahola d'assaig se'l va endur el crític i traductor Sam Abrams per Llegir Maragall, ara. El Mapa Literari 2.0 de la xarxa Espais Escrits i la geografia literària d'Endrets, de la Universitat de Vic, van compartir el premi Lletra de pàgines web sobre literatura catalana, i Els Amics de les Arts van recollir el Cerverí a la millor lletra de cançó en votació popular per Reykjavik. El Cerverí per a lletra inèdita i el Muntaner de literatura juvenil van ser declarats deserts.
Un cant als desheretats
“En català es pot parlar molt bé dels desheretats d'arreu del món”, deia ahir Pepa Úbeda (Carcaixent, Ribera Alta, 1953), guanyadora del 33è premi Miquel de Palol de poesia amb l'obra La meua frontera. “La meua frontera no és cap frontera”, afegia aquesta autora, col·laboradora habitual de l'edició digital d'El Punt del País Valencià, que amb aquest poemari ha volgut recordar tots els “desheretats”, sense pensar en fronteres: les víctimes de la Guerra Civil; els morts de la seva pròpia família, però també aquells que pateixen en qualsevol lloc del món. Ella els coneix bé, com a gran viatgera que visita sovint països com ara Nicaragua i el Salvador. Pintora, gravadora i il·lustradora, professora de català i gestora cultural, Pepa Úbeda també va guanyar l'any passat el premi Benet Ribas, dels Recull de Blanes, amb Varador de sorra. “És un orgull guanyar premis a les comarques on es parla millor el català”.
País d'autors
Espais Escrits, la Xarxa del Patrimoni Literari Català, està formada per 40 institucions –fundacions, cases museu, etc.– dels Països Catalans que “vetllen per posar la literatura dels nostres autors canònics a l'abast de tothom”. Espais Escrits va rebre ex aequo el premi Lletra al millor web sobre literatura en català per www.mapaliterari.cat. El web utilitza Google Maps per consultar diferents punts de la geografia mundial amb textos de literatura catalana associats i continguts multimèdia que permeten entendre millor la relació entre un escriptor i els seus paisatges reals i simbòlics. Aquesta és la versió 2.0, però ja es pensa en la 3.0, amb realitat augmentada. “És un recurs per al turisme i l'ensenyament, però sobretot és un servei al país”.
Endrets.cat
“Estructurar literàriament el país”, aquest és l'objectiu del projecte Endrets (Geografia literària dels Països Catalans) que ahir va rebre ex aequo amb Espais Escrits el premi Lletra al millor web sobre literatura en català. Van recollir el premi Llorenç Soldevila –membre de la comissió permanent del consell editorial d'El Punt– i Richard Samson, que dirigeixen el projecte des de la Universitat de Vic. Aquesta geografia té dos formats diferents: deu llibres o guies que s'aniran publicant fins al 2019 –ha sortit publicat el volum de les comarques barcelonines–, en els quals es remarquen els espais més singulars connectats d'alguna manera amb la literatura. Tota aquesta informació té també la seva plasmació digital al portal Endrets (www.endrets.cat), plantejat com una eina útil –i interactiva– per al lleure, l'ensenyament, l'excursionisme, etc.
Sobre el mal i la redempció
Com que les bases no preveuen la proclamació de cap finalista, Xevi Sala no tindrà retribució econòmica per Les causes perdudes, però Columna, atenent el prec del jurat del Bertrana, ha confirmat que publicarà també aquesta novel·la valenta sobre un pederasta que acara el lector a l'ambivalència del mal. Ambientada al ”pati de darrere” de Girona, entre la Font de la Pólvora (tot i que mai és esmentat pel seu nom) i Salt, Les causes perdudes tracta d'un mestre de Barcelona amb inclinacions pederastes que és desterrat a un dels barris més marginals de Girona per expiar les seves faltes. Fins que un dia apareix assassinada i violada una de les seves alumnes. Xevi Sala (La Bisbal d'Empordà, 1965), director adjunt d'El Punt i autor d'un assaig dedicat justament a la Font de la Pólvora (A l'altre barri, 2003), ha volgut escriure una novel·la sobre la ratlla difusa entre el bé i el mal: “El mal absolut no existeix. Fins i tot un pederasta, un ésser fastigós, té la seva humanitat i pot donar mostres de bondat.” Sala, que ha afrontat el repte de narrar la història en primera persona, assumint el punt de vista d'“un personatge antipàtic que parla de la seva atracció per les nenes a vegades fins i tot en un to poètic”, adverteix que no ha pretès escriure cap tractat de pederàstia, sinó més aviat sobre l'heroisme silenciós dels mestres, “encara que sigui per mitjà d'un heroi defectuós”, i sobre “el dret de tota persona a la redempció”. En aquest procés, tindrà el seu paper un advocat que, a mesura que el feia aparèixer en el llibre, Sala s'adonava que anava prenent els trets del desaparegut Sebastià Salellas, de manera que va acabar integrant-lo a la trama sense cap emmascarament.“És l'únic personatge real de la novel·la”, va dir l'escriptor, que en certa manera ha pres el títol de l'advocat gironí: “Ell, que abraçava totes les causes amb la màxima radicalitat, solia dir que no existien les causes perdudes, sinó només causes pendents”.
El nostre Maragall
“Maragall és nostre”, va exclamar Sam Abrams amb l'apassionament que el caracteritza quan va defensar la modernitat d'un poeta que, segons ell, “l'arqueologia literària del món acadèmic ha escatimat als nous lectors”. Llegir Maragall, ara, 31è Premi Carles Rahola d'assaig, és una proposta de lectura de l'autor de La vaca cega sense els prejudicis que fan flaquejar bona part dels clàssics catalans i adreçat a tota mena de lectors, “des d'un jubilat a un hiperespecialista” en l'obra del poeta. Assagista, poeta, crític literari i traductor, Sam Abrams (Beckley, West Virginia, 1952), que ja va participar activament en els actes de l'Any Maragall el 2006, va dir que el seu assaig era “una invitació a llegir Maragall des de l'actualitat”, sense empobrir-lo amb recerques històriques com per exemple si l'Oda a Espanya tracta sobre la pèrdua de les colònies d'ultramar. “Maragall també ens parla avui, perquè és molt més que el producte de la seva època”, va dir l'assagista, que va comparar el seu cas amb el de Shakespeare, que “s'entén perfectament sense haver d'explicar les disputes per la successió de la monarquia a l'època isabelina”.
L'apropiació indeguda de Maragall ha propiciat també, al seu parer, la propagació d'unes idees equivocades sobre el poeta, presentant-lo com “un escriptor intuïtiu, innocent i conservador”; al contrari, Abrams el considera “intel·ligent, heterodox, modern i absolutament genial”. Per si algú en dubta, en el seu llibre reconstrueix la imatge de Maragall “poema a poema i llibre a llibre”, una lectura arran de la qual assegura haver localitzat “només dos poemes deficients: la resta són tots excel·lents”. Sobre la seva actualitat, va recordar que un vers de l'Oda a Espanya està servint ara d'icona dels nous moviments independentistes.
El gran any dels Amics
Mentre ahir es venien a un ritme accelerat les entrades anticipades del concert que Els Amics de les Arts oferiran el 20 de novembre a l'Auditori de Girona, dins del Festival Temporada Alta, el grup va confirmar ahir que aquest és el seu gran any –desenes de concerts, 11.000 discos venuts, set premis Enderrock– amb el premi Cerverí a la millor cançó, votada pels oients de Catalunya Ràdio. El tema premiat és Reykjavik, una cançó que explica el final d'una relació de parella d'una manera “madura i freda”, com la capital islandesa. “La vam escriure tots quatre en el cotxe durant un retir creatiu”, explicaven ahir els músics, que van destacar “el moment immillorable que estem vivint com a grup”.
“Per a nosaltres, una cançó no és un 50% de música i un 50% de lletra. En els nostres temes, la lletra pesa molt més que la música, i per això ens agrada especialment un premi que valora les nostres lletres”, van afegir. “Ens agrada fer lletres molt transversals, que permetin fer-ne diverses lectures: Armengol, per exemple, és una cançó plena de noms d'animals que agrada molt als nens, però que en realitat parla d'un drogoaddicte. Sempre ens ha agradat molt jugar amb la llengua i també utilitzar referents cinematogràfics i televisius”.
El grup, que el dissabte 25 de setembre actuarà al BAM de les festes de la Mercè de Barcelona, farà l'any vinent una gira pels casals catalans a l'estranger. I a finals del 2011 gravaran la continuació de Bed & breakfast.
Notícies relacionades
Notícies de ...
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 17-09-2010, Pàgina 34
- El Punt. Barcelona 17-09-2010, Pàgina 34
- El Punt. Camp de Tarragona 17-09-2010, Pàgina 34
- El Punt. Comarques Gironines 17-09-2010, Pàgina 40
- El Punt. Penedès 17-09-2010, Pàgina 34
- El Punt. Maresme 17-09-2010, Pàgina 34
- El Punt. Vallès Occidental 17-09-2010, Pàgina 34
- Avui 17-09-2010, Pàgina 27