Espais inquietants

Quan Antoni Taulé (Sabadell, 1945) vol explicar l'essència d'alguna de les seves obres es col·loca davant el suport i dibuixa enèrgicament tot de línies i punts de fuga imaginaris. Taulé està interessat en l'eix de l'escena, en l'eix corporal de tots nosaltres i en l'eix de la Terra. La seva és una obra matemàtica, travessada per multitud de meridians i paral·lels invisibles, però, per a l'espectador.

De formació d'arquitecte, Taulé cultiva un art d'arrels arquitectòniques, que es materialitza tant en les seves pintures com en les seves fotografies. Els dos suports dialoguen amb tota naturalitat a l'exposició que es pot veure a Can Framis de la Fundació Vila Casas, a Barcelona. En Taulé pintura i fotografia són dues cares de la mateixa moneda: espais de llum i ombra, sovint anacrònics, en els què el paisatge s'endinsa en els interiors.

Comissariada per M. Claire Uberquoi, l'exposició, centrada en l'última dècada del pintor, suposa el retrobament de l'obra de Taulé (que resideix entre París, Formentera i Suïssa) amb el públic català, després de vuit anys. Com diu Uberquoi, l'obra de Taulé no és gaire coneguda a Catalunya. “No és un pintor figuratiu, ni realista, ni hiperrealista”, assegura. A Taulé tampoc li agraden les etiquetes, encara que admet que els seus espais inquietants poden tenir un cert parentesc amb els del pintor metafísic Giorgio De Chirico. “Els espais buits són una prolongació de l'espectador, que pot entrar i sortir de l'escena”, afirma ell.

Malgrat la gran soledat que desprenen les obres de Taulé, no totes estan deshabitades. Alguns personatges, com les nenes situades enmig d'un passadís del Museu de la Memòria Jueva de Berlín, semblen estar fora de context. “Com potser ho estem tots...”, corrobora.