Retrat d'un home públic que vol ser lliure

En un moment de Bici­cleta, cullera, poma, de Car­les Bosch, Ernest Mara­gall comenta que el seu germà viu una situ­ació estra­nya. Per una banda, Pas­qual Mara­gall té una malal­tia amb la qual ha de con­viure amb dolor i per l'altra està obli­gat a par­lar d'allò que té, i es con­ver­teix en un exem­ple per com­ba­tre-la. La decla­ració sin­te­titza força bé l'espe­rit de la pel·lícula. Bici­cleta, cullera, poma pot ser vista com un publi­re­por­tatge sobre la fun­dació que Pas­qual Mara­gall ha creat per com­ba­tre l'Alz­hei­mer, però per altra banda és també el retrat d'un polític que mos­tra públi­ca­ment els efec­tes de la seva malal­tia per aju­dar a crear consciència pública. Aquest doble joc pro­voca un curiós con­trast. Per una banda, ens tro­bem amb tot allò que té de repor­tatge didàctic per cons­ci­en­ciar l'espec­ta­dor, on els pro­ta­go­nis­tes són diver­sos met­ges que par­len sobre els efec­tes d'aquesta plaga que afecta un terç de la població mun­dial de més de sei­xanta anys. Per altra ens tro­bem amb l'evo­lució durant dos anys d'una per­sona que va fer pública la seva malal­tia i que es con­ver­teix en para­digma de malalt i dels efec­tes de l'Alz­hei­mer. Entre les dues pel·lícules, la que gua­nya la par­tida és la segona. Pas­qual Mara­gall no només és un cab­dill en la lluita con­tra l'Alz­hei­mer, sinó un gran actor, que omple la pan­ta­lla i pro­voca que l'efecte publi­re­por­tatge doni pas a una crònica humana.

Bici­cleta, cullera, poma fun­ci­ona com la crònica d'un per­so­natge que vol con­ver­tir la seva lli­ber­tat en una mena d'antídot con­tra tot tipus d'efecte depres­siu. Té, a més, l'encert de cen­trar exclu­si­va­ment el retrat humà en l'àmbit fami­liar i en la lluita per donar forma a la fun­dació per llui­tar con­tra l'Alz­hei­mer. Sem­bla com si qual­se­vol altre aspecte fes nosa i que la figura de Pas­qual Mara­gall i la seva relació amb la política fos posada entre parèntesi. En cap moment no es parla de les con­ques­tes i con­tra­dic­ci­ons de la seva vida política, ni es dóna mai la paraula a ningú que no tin­gui una relació amb la malal­tia –els met­ges– o amb l'àmbit fami­liar. Aquest retrat de vida en família té, però, un pro­blema deter­mi­nat per la uti­lit­zació del fora de camp. En un moment veiem que Pas­qual Mara­gall i la seva esposa, Diana Gar­ri­gosa –l'altra gran pro­ta­go­nista– viat­gen a Bue­nos Aires per conèixer la seva néta aca­bada de néixer. La càmera filma la tro­bada fami­liar a l'hos­pi­tal amb tota natu­ra­li­tat. A l'espec­ta­dor, però, li fa la sen­sació que dar­rere el camp visual no es deixa clar què s'hi amaga. Quan­tes per­so­nes varen inter­rom­pre amb les càmeres aquest ins­tant de vida fami­liar? Va ser una escena cap­tada en directe o recons­truïda després? Com és pos­si­ble viure la inti­mi­tat amb la presència de guar­da­es­pat­lles o dels mem­bres del gabi­net de comu­ni­cació? El fora de camp no es mos­tra i la pel·lícula crea una il·lusió de natu­ra­li­tat, però aquesta il·lusió també fa que els espec­ta­dors ens pre­gun­tem cons­tant­ment sobre quina és la rea­li­tat que es pot mos­trar i quina és la que no es mos­tra.

Més enllà de l'efecte que el film té de cons­ci­en­ci­ació pública sobre els efec­tes de l'Alz­hei­mer, crec que té un altre efecte secun­dari perquè també ens cons­ci­en­cia d'un cert sen­ti­ment de fi d'etapa. Pas­qual Mara­gall ja no és el polític que va crear la Bar­ce­lona del dis­seny dels anys noranta, ni el sin­gu­lar pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que podia tenir sor­ti­des sin­gu­lars, sinó un home gran que no té res a per­dre i que és capaç d'omplir una pan­ta­lla amb el seu carisma per­so­nal. Mara­gall –com Jordi Pujol– forma part d'una manera de fer política que ha estat eli­mi­nada, ja que era una forma de pro­jec­tar la per­so­na­li­tat cap a la vida pública que des­a­fi­ava totes les lleis del màrque­ting.

Sin­ce­ra­ment, em costa molt ima­gi­nar-me din­tre d'uns anys una pel·lícula, sobre el tema que sigui, pro­ta­go­nit­zada per José Mon­ti­lla o Artur Mas.