Ja no ens estimes?

Va ser un mal dia, aquell 20 de febrer del 2001 que Marta Fer­ru­sola, en una xer­rada apa­rent­ment ano­dina a la Fon­tana d'Or de Girona, va dei­xar anar allò que els immi­grants per­ju­di­ca­ven Cata­lu­nya, i ho va ser no només per la pol­se­guera que van aixe­car les decla­ra­ci­ons de sobre­taula de la senyora de l'expre­si­dent, sinó perquè va donar ocasió a Mario Var­gas Llosa de tor­nar a blas­mar aquest naci­o­na­lisme que fa tant de mal a la huma­ni­tat perquè és ran­cuniós, vio­lent i xenòfob, i sobre­tot, té el defecte imper­do­na­ble de no ser un naci­o­na­lisme espa­nyol. Feia una mica d'angúnia que un escrip­tor de la seva gran­desa escrivís pocs dies després, iden­ti­fi­cant el pen­sa­ment de Fer­ru­sola amb el del país sen­cer, que tot sen­ti­ment de per­ti­nença a una col·lec­ti­vi­tat és “una excen­tri­ci­tat i un ana­cro­nisme”, i que per ali­men­tar aquesta “enti­tat abs­tracta” hagi d'inven­tar-se ene­mics en una “ficció deli­rant” d'ame­na­ces, con­ju­res i agres­si­ons múlti­ples.

Feia angúnia, sobre­tot, perquè Var­gas Llosa va viure a Bar­ce­lona a prin­ci­pis dels anys setanta i no podia igno­rar, de cap manera, quina classe de rea­li­tat aguda, gens fictícia, s'este­nia per Cata­lu­nya encara a l'últim fran­quisme. Però és que l'escrip­tor peruà, que amb els anys ha decan­tat notòria­ment cap a la dreta (terme que ha cai­gut en desús enfront del més vistós de ‘libe­ra­lisme pragmàtic'), ha aca­bat repu­di­ant fins i tot aque­lla Bar­ce­lona dels anys joves, de la qual deplora la pèrdua de cos­mo­po­li­tisme i la gra­dual incli­nació a con­tem­plar-se emba­da­lida a si mateixa. Pot­ser l'obtenció de la naci­o­na­li­tat espa­nyola l'any 1993 por­tava implícit el des­deny de Cata­lu­nya, però en qual­se­vol cas Var­gas Llosa ja ha donat al país el millor de si mateix: uns anys pre­ci­o­sos de la seva vida, encara que els acabés a cops de puny amb el seu millor amic, Gabriel García Márquez, i una rei­vin­di­cació apas­si­o­nada, valenta i bri­llantíssima del Tirant lo Blanc. Pot­ser ja no ens estima, però el Nobel de lite­ra­tura no és pas un premi a l'amor i la bon­dat: el donen, només, a uns quants escrip­tors.