Procés de canonització

Pre­ten­dre que la vida de Mic­hael Jack­son tin­gui tant d'interès com per fer de l'anècdota cate­go­ria és, pot­ser, pre­ten­dre massa. Això és el que pre­te­nen Marta Gil, autora de la idea –seria més cor­recte dir del somni– i Albert Tola, res­pon­sa­ble de la dra­matúrgia d'Èdip rei del pop. Jack­son deu tenir molts segui­dors al món, fins i tot de fanàtics i, anant més enllà, alguns febles men­tals que patei­xen una pato­lo­gia seri­osa, només així s'explica que siguin capaços de diri­gir ame­na­ces seri­o­ses a algú perquè no els agrada el que es diu del seu ídol. Però la gran majo­ria dels que tenen un interès pro­fund, reve­ren­cial, per la figura del rei del pop, es cir­cums­cri­uen a una gene­ració con­creta. A la resta molt pos­si­ble­ment li importa un rave algú que con­si­de­ren un freak, una raresa social amb diners, de manera que, tal com està pre­sen­tat el per­so­natge, és impos­si­ble de sen­tir-hi empa­tia, d'iden­ti­fi­car-s'hi. Èdip rei del pop, a través d'una mos­tra de psi­coanàlisi, cal dir que força matus­sera, recorre sense cap mena de rubor les eta­pes del que apa­rent­ment és una mena de procés de cano­nit­zació d'un per­so­natge la vida del qual no té cap mena d'interès, més enllà de cons­ta­tar que és pos­si­ble­ment el can­tant més popu­lar del pla­neta. Gil i Tola inten­ten donar a Mic­hael Jack­son una dimensió uni­ver­sal que, al meu parer, no té en abso­lut, i si hi és, no l'han sabuda tro­bar. Les esta­ci­ons del procés s'ana­ven com­plint de manera impla­ca­ble durant el mun­tatge: pri­mer, ser­vent de Déu; després, vene­ra­ble, beat i, final­ment, sant. D'entrada, però, cal con­sul­tar l'ora­cle: “Occiràs el teu pare i for­ni­caràs amb la teva mare”, heus aquí la quota Sòfocles, a la qual s'hi afe­geix més tard la quota Shakes­pe­are (Ham­let) quan es remar­quen les tendències edípiques del per­so­natge en una escena deli­rant. El pare, explo­ta­dor, mal­trac­ta­dor i pro­miscu, mor simbòlica­ment quan el fill petit com­pra la casa i el fa fora, quan es treu de sobre el jou repres­siu de l'auto­ri­ta­risme i els abu­sos de Joseph Jack­son. L'obra des­munta abso­lu­ta­ment el mite de la mare –això sí que, als fans de Jack­son, els ha de tocar pro­fun­da­ment la moral–, que el can­tant ido­la­trava. Kathy Jack­son és repre­sen­tada com una dona banya­baixa, mani­pu­la­dora, que fa el que vol del fill, apro­fi­tant l'ascen­dent que té sobre ell. A hores d'ara n'hi ha hagut prou per com­pro­var un alar­mant des­ni­vell pel que fa a les inter­pre­ta­ci­ons, i només Nao Albet i Jaume Ulled se situen en una certa cor­recció, mal­grat sucum­bir final­ment al des­ga­vell gene­ral. Gil i Tola s'esfor­cen a pre­sen­tar una relació sense màcula, jus­ti­fi­cant-lo, entre Jack­son i els nens, que rat­lla el ridícul: només són com­panys de joc, i el can­tant desitja la seva com­pa­nyia, dorm amb ells, perquè a ell li van robar la infància. La família, inclo­sos els ger­mans, són des­crits amb un símil molt escla­ri­dor: rates que es men­gen les unes a les altres.

Una vegada expli­cada la metàfora, se'n mos­tra l'apli­cació pràctica, amb les bara­lles entre els ger­mans. Resulta molest que se subes­timi la intel·ligència del públic i, en aquest mun­tatge, aquesta con­tingència s'hi repe­teix en alguna altra ocasió. També repe­tei­xen Gil i Tola, posant-la en boca d'un dels per­so­nat­ges, la hipòtesi que van for­mu­lar, molt con­vençuts, sense pro­ves, només indi­cis, durant la pre­sen­tació de l'espec­ta­cle: Sony va assas­si­nar Jacko. Això és tot, no hi ha més. Que pas­sin els Tor­tell Pol­trona, Mara­gall i Ollé a fer-nos obli­dar el tràngol!