‘Master class'

Dimarts, cap al tard, men­tre l'aigua anava humi­te­jant la ciu­tat amb len­ti­tud d'estudi, un amun­te­ga­ment d'humans fèiem per entrar a La Pla­neta, magnífic espai que apropa i posa en con­tacte amb certa des­ca­ra­dura aquells que miren i aquells que es fan aten­dre, natu­ral­ment no tots s'aco­blen. Però si algú té la capa­ci­tat d'atraure feso­mies i interes­sar-les és Mic­hael Pen­ning­ton, el seu tronc de veu impres­si­o­nant fa somiar expec­ta­ti­ves. Qui podria renun­ciar-hi?

Alguns recor­dem molt bé aque­lla veu en els sonets de Shakes­pe­are l'any pas­sat, jun­ta­ment amb Natasha Parry, la impressió pro­funda que va des­pen­dre aquell espec­ta­cle és del tot ines­bor­ra­ble. Enguany, però, can­via el regis­tre i ens ofe­reix Sweet William, una per­so­nalíssima cre­ació que vehi­cula de manera extra­or­dinària­ment interes­sant la vida de Shakes­pe­are amb la pròpia. És l'ense­nya d'una relació íntima ges­tada al llarg de qua­ranta anys, el temps que fa que l'actor lle­geix, inter­preta i estu­dia el geni ina­bor­da­ble de Shakes­pe­are. L'espec­ta­cle conté un munt d'al·lici­ents, espe­ci­al­ment per als interes­sats en el poeta, cert que podríem lle­gir la magnífica bio­gra­fia de Peter Ack­royd, cosa que reco­mano, però el que ofe­reix l'espec­ta­cle és únic: una mirada viva, des de l'inte­rior, a través d'un munt de per­so­nat­ges i esce­nes, no sem­pre les més cone­gu­des, que l'actor ha inter­pre­tat al llarg dels anys. No només des­co­brim face­tes biogràfiques de Shakes­pe­are sinó que Pen­ning­ton avança teo­ries pròpies sobre fets, i espe­ci­al­ment sobre com inter­pre­tar, també intel·lec­tu­al­ment, alguns dels par­la­ments dramàtics i còmics. La idea va més enllà, mal­grat que un s'ho podria pren­dre com una fas­ci­nant mas­ter class, l'actor huma­nitza el text cobrint-lo d'anècdo­tes i detalls de la seva vida acto­ral, paral·lelisme que esdevé expres­sa­ment emo­tiu quan l'home parla de la infància de Shakes­pe­are i des­criu el dia que, amb 11 anys, els seus pares el van por­tar a l'Old Vic per veure la san­guinària Mac­beth i, mal­grat que aque­lla tarda ell volia anar al fut­bol, “el mun­tatge em va dei­xar cla­vat a la butaca..., va ser com escol­tar música per pri­mera vegada”.

Al cen­tre de l'esce­nari només hi resta una cadira de fusta banyada per la llum blanca d'un focus. Pen­ning­ton s'està gai­rebé sem­pre dret, molt pro­per al públic –mai l'havia vist tan atent, boca­ba­dat i en silenci–, i és que l'atracció escènica que sus­cita l'actor és total, la seva capa­ci­tat de mudar a l'ins­tant d'un per­so­natge a l'altre i al propi, és admi­ra­ble. En l'espec­ta­cle hi ha humor, elegància, humi­li­tat, eru­dició, excel·lència i gran pro­xi­mi­tat, però també unes mera­ve­llo­ses parau­les finals, huma­nit­zant Shakes­pe­are de manera col­pi­dora: “Sota la seva gran­desa era un home nor­mal, no era un intel·lec­tual, guar­dava bé la seva inti­mi­tat, no el bus­queu en les seves obres, no el tro­ba­reu pas”. Així ho adver­teix el seu epi­tafi: “Amic, per Jesús, esti­gue't de gra­tar la pols aquí enter­rada. Beneït l'home que res­pecti aques­tes pedres, i maleït aquell que remo­gui els meus ossos”.