Per última vegada

Fa anys que la mítica Bodega Bohèmia va tan­car les por­tes. Era un catau d'aquells cana­lla, trans­gres­sor i diver­tit. Del buit insubs­tituïble en va néixer un docu­men­tal ano­me­nat Yo soy así. Quan l'actriu Vanessa Van Durme va veure el film va patir tal impacte que va deci­dir fer un espec­ta­cle visu­rant la inti­mi­tat d'aquells éssers trans­ves­tits. Va lliu­rar la seva idea als direc­tors Alain Pla­tel i Frank Van Laecke, nai­xia Gar­de­nia.

Essent així la nit de dimarts, a l'esce­nari del Tea­tre Muni­ci­pal, se'ns donava la ben­vin­guda al Gar­de­nia, el vell i atro­ti­nat caba­ret que es dis­po­sava a tan­car defi­ni­ti­va­ment les por­tes; però abans del comiat una última repre­sen­tació a càrrec de les millors vedets, les més vete­ra­nes, les més trans­ves­ti­des, les més autènti­ques. En peu, doncs, un minut de silenci...

En escena l'espai era emmar­cat per unes pla­ques de fusta a terra que, incli­na­des, poten­ci­a­ven viva­ment les imat­ges ele­va­des dels actors, a les vores hi havia cadi­res reta­llant el qua­dre escènic, un micròfon al cen­tre i al fons una gran tela agri­sada. Llums potents i blan­ques enfo­ca­ven els cos­sos dels nou per­so­nat­ges que res­ta­ven drets, ves­tits ele­gant­ment, amb ame­ri­ca­nes i cor­ba­tes. Vanessa s'apro­pava al micròfon i anun­ci­ava: avui ofe­rim per última vegada aques­tes cri­a­tu­res de somni! I tot seguit les pre­sen­tava, una a una, dives i divi­nes, en l'adéu defi­ni­tiu, en l'última meta­mor­fosi.

Gar­de­nia és una obra estra­nya i com­plexa, no sem­bla basar-se en la ficció sinó en veri­ta­bles estam­pes que mos­tren uns ros­tres sin­gu­lars que arros­se­guen cos­sos enve­llits i deca­dents, ros­tres i cos­sos que juguen a enga­nyar el temps en cada trans­for­mació, s'abi­llen i es posen colo­ret i rímel, però el que apa­reix és una veri­tat impla­ca­ble, plena de sen­sa­ci­ons rares que pro­du­ei­xen un sen­ti­ment de tris­tesa infi­nita. Tot això enfron­tat a la res­saga d'un entorn ale­gre de caba­ret i al voyeu­risme dels espec­ta­dors, que ve repre­sen­tat per un dels per­so­nat­ges que con­tem­pla de con­tinu i acaba trans­ves­tint-se irre­me­ia­ble­ment; metàfora que pro­voca l'ele­ment essen­cial, el patètic, una emoció difícil de supor­tar, perquè és el reflex d'un mirall en extrem dolorós. Però els ele­ments són múlti­ples: és, de fet, un espec­ta­cle pura­ment visual i core­o­gra­fiat, com una dansa exhi­bi­ci­o­nista lentíssima, pas­sa­rel·la on la música pren una importància cab­dal, un com­post excèntric i popu­lar que expressa molt bé l'atmos­fera i el rere­fons d'un caba­ret de trans­se­xu­als. Este­re­o­tips, al cap i a la fi, que sem­blen man­te­nir-se gràcies a la iro­nia i un humor cru, gai­rebé ine­vi­ta­ble, a cops dit amb parau­les, però sovint molt visual. Pot­ser hi hagi algun ins­tant massa dila­tat, la sen­sació de len­ti­tud i d'una repe­tició bella i des­es­pe­rant, com el mateix Bolero de Ravel, però el trac­ta­ment de la temàtica és pura deli­ca­desa i amor, i l'impacte és extre­ma­da­ment emo­ci­o­nal. Un acaba per pre­gun­tar-se com sobre­viure a la imatge inerme d'aquest record que retorna davant la bui­dor d'un pre­sent excep­ci­o­nal­ment dolorós. A Gar­de­nia, ben mirat, qui es trans­ves­teix?

Ah! Una greu equi­vo­cació no sub­ti­tu­lar l'espec­ta­cle!!!