Amanuenses electrònics

Cin­quanta títols selec­tes els ava­len. Ata­lanta acaba de fer cinc anys amb uns volums que han anat cons­truint un catàleg on podem tro­bar des d'Oscar Wilde a les memòries de Casa­nova, de Tho­mas de Quin­cey a estu­dis sobre les cul­tu­res clàssi­ques. Després de ven­dre's l'edi­to­rial Siru­ela, Jacobo Siru­ela va enge­gar aquest pro­jecte amb les idees clares. La va voler ins­tal·lar al camp i no dubta quan afirma que sense l'impuls, la sin­to­nia i la sen­si­bi­li­tat d'Inka Martí no hau­ria pogut tirar enda­vant Ata­lanta. Ell mateix la defi­neix com a arte­sa­nal: “Perquè mal­grat que el lli­bre sigui una pro­ducció com­ple­ta­ment indus­trial, la idea de l'artesà em sem­bla el model ideal per al segle XXI, amb el pro­blema prin­ci­pal del nom­bre exces­siu de publi­ca­ci­ons”. Men­tre ens ense­nya els jar­dins i les ins­tal·laci­ons de la petita edi­to­rial, Jacobo insis­teix en la cons­ta­tació que l'edi­tor del nos­tre temps ha de pro­duir poc, com un artesà, i mimar el lli­bre. Resulta taxa­tiu quan afirma: “Mai farem e-books perquè cre­iem en l'objecte físic i sen­sual del paper davant l'asèptica, abs­tracta i imper­so­nal fun­ci­o­na­li­tat del lli­bre electrònic”. Remata el plan­te­ja­ment dient que són “ama­nu­en­ses electrònics”.

Enmig d'un dinar distès al Mas Pou de Vilaür, Jacobo ens parla del con­tacte amb la natura i de les difi­cul­tats de col·locar títols en un mer­cat satu­rat: “Vivint al camp, la lite­ra­tura és intem­po­ral”. També rei­vin­dica el paper del conte, un gènere mino­ri­tari però de moda. Recalca que cal anar a bus­car el lec­tor explo­rant ter­ri­to­ris ver­ges, amb temes fron­te­rers però raci­o­nals. M'agrada quan accen­tua que no tenen com a objec­tiu el bene­fici empre­sa­rial ni l'explo­tació de l'autor: “No hem creat una edi­to­rial comer­cial perquè els diners ja els vaig fer quan vaig ven­dre l'edi­to­rial Siru­ela. El mèrit és fer el que ens doni la gana i que això interessi”. Tot i viure en una època híbrida, en què estem obli­gats a bar­re­jar mol­tes coses, Jacobo afirma que el seu catàleg és obert i cohe­rent, amb força coses que s'inter­re­la­ci­o­nen: “Cal recu­pe­rar les idees del pas­sat i repen­sar l'anti­gui­tat”.

Per sin­te­tit­zar, ens diu que en comp­tes de tor­nar a una recerca boja de novel·lis­tes amb èxit, es van deci­dir per altres dre­ce­res: “En lite­ra­tura, bus­car les for­mes breus, con­tes i afo­ris­mes que fre­guin la per­fecció. Ara que l'actu­a­li­tat ha absor­bit totes les cate­go­ries de la rea­li­tat, hem d'obrir un espai per a la memòria com a forma d'actu­a­lit­zar i tor­nar a enten­dre deter­mi­na­des idees i figu­res del pas­sat. També hem d'obrir una col·lecció al vol­tant de la ima­gi­nació, no entesa com a fan­ta­sia per­so­nal o gènere lite­rari sinó com a forma essen­cial de per­ce­bre el món, tal com suc­ce­eix amb els mites antics, que reve­len veri­tats eter­nes a través d'imat­ges i de símbols”.

No sé si són els pai­sat­ges o els vents empor­da­ne­sos els que donen clare­dat a Jacobo, però és un dels edi­tors que parla amb més cla­ri­vidència en el bro­lla­dor d'idees que exposa: “Un dels equívocs més este­sos que cir­cu­len sobre l'ofici d'edi­tar lli­bres és creure que el valor màxim és des­co­brir un autor, quan en rea­li­tat aquests des­co­bri­ments no tenen el més mínim mis­teri i resul­ten més aviat atza­ro­sos, o pro­ve­nen d'una bona xarxa d'infor­mació, ja sigui a través de la lec­tura d'una crítica entu­si­asta en alguna revista estran­gera o per una altra even­tu­a­li­tat”. El número 50 d'Ata­lanta és un pecu­liar assaig sobre els som­nis, El mundo bajo los párpa­dos, sig­nat pel mateix Jacobo Siru­ela. Pràcti­ca­ment no en parla, com si no volgués eclip­sar l'ani­ver­sari o les excel·lències del jardí i dels cavalls que hi pas­tu­ren. Només deixa anar una cita de Gerard de Ner­val, tota una decla­ració d'inten­ci­ons: “Els som­nis són la nos­tra segona vida”.