Belles rareses

Si sou dels pri­vi­le­gi­ats que teniu entrada per assis­tir a una de les fun­ci­ons d'Oblu­da­rium, no con­ti­nueu amb la lec­tura. Només direm que us ho pas­sa­reu d'allò més bé. Si ja l'heu vist, o no teniu entrada, i us abe­lleix de con­ti­nuar lle­gint, no cau­sa­rem cap per­ju­dici.

Fent la feina prèvia de docu­men­tació sobre l'espec­ta­cle que els Ger­mans For­man han por­tat a Girona, i veient el que expli­ca­ven d'Oblu­da­rium, ha estat abso­lu­ta­ment ine­vi­ta­ble res­ca­tar de la memòria les potents sen­sa­ci­ons pro­vo­ca­des pel visi­o­nat de l'encara ara per­tor­ba­dor i esplèndid film Fre­aks (La parada de los mons­truos, 1932), diri­git per Tod Brow­ning, o també el més recent, igual­ment magnífic i com­mo­ve­dor, L'home ele­fant (David Lynch, 1980). En tots dos casos, són els cos­sos defor­mes o muti­lats, defec­tu­o­sos, els con­ti­nents de la bellesa, d'un sen­tit de l'honor i la soli­da­ri­tat exem­plars, men­tre que és la soci­e­tat, la gent “nor­mal”, la que és deforme, moral­ment. En tots dos casos, els films es con­ver­tei­xen en cants a la tolerància i el res­pecte a la diferència. Par­tint de la base que no hi ha punt de com­pa­ració entre les dues pel·lícules i Oblu­da­rium, aquest hi està força rela­ci­o­nat, mal­grat que en el cas de l'espec­ta­cle a què fem referència, hi té més pes la qüestió estètica que la moral, és més potent la posada en escena que la reflexió que du implícita. Passa que els fre­aks que pre­sen­ten els ger­mans For­man, no ho són en rea­li­tat. Oblu­da­rium és un reei­xit intent de recons­trucció, ad libi­tum, de l'ambi­ent d'un circ o fira de rare­ses dels anys 30, amb força moments bri­llants pel que fa a l'aspecte visual, que s'imposa a la dra­matúrgia i al dibuix dels per­so­nat­ges. El públic comença a viure l'espai, una petita i mera­ve­llosa vela, bar­reja de circ i caba­ret, on s'enta­fo­ren, lite­ral­ment, unes 150 per­so­nes, a l'exte­rior, quan l'aco­mo­da­dor els pre­senta “l'home més fort del món”: un cos enorme, pelat de closca i barba abun­dant, que t'escruta de manera inti­mi­da­dora i al qual tenen picant ferro roent en una enclusa,“perquè si no, seria un perill per a Girona, devas­ta­ria la ciu­tat”. Comença, doncs, el sug­ges­ti­o­na­ment del públic, a la qual cosa ajuda enor­me­ment el fet que, una vegada aco­mo­dat dins la vela, et toques amb els veïns dels dos cos­tats, el de davant i el de dar­rera. Ales­ho­res comença la des­fi­lada de rare­ses: la dona simi que, sor­pre­nent­ment, canta com els àngels i fa un strip­te­ase de tran­sició a dona bar­buda; la doma­dora de cavalls i equi­li­brista, que pro­ta­go­nitza una de les esce­nes més belles, mun­tant un gegantí cavall de fusta; el forçut, que final­ment és músic, toca la trom­peta, canta bé i està ena­mo­rat de la dona bar­buda... Hi ha mos­tres d'humor i també de violència, i final­ment, després de dues hores –cal­dria revi­sar la durada–, els fre­aks dei­xen de ser-ho, i venen begu­des i samar­re­tes al públic, encan­tat.