Crítica
cinema
Repetició de la jugada
Remake nord-americà de l'original suec del 2008 basat en el best-seller de John Ajvide Lindqvist, Déjame entrar intenta preservar l'esperit de la primera pel·lícula afegint-hi una mica més de morbositat i una atmosfera malsana, més enllà de l'educada correcció de l'intent inicial dirigit per Thomas Alfredson. No és d'estranyar, aquesta operació, ja que Matt Reeves ja s'havia distingit pel seu sentit de la paradoxa en aquell film de culte titulat Monstruós, en què la destrucció d'una ciutat per un monstre ignot s'explicava des del punt de vista de la càmera de vídeo d'un dels personatges, com si la col·lisió entre allò espectacular i allò íntim ens pogués proporcionar una altra mirada sobre el gènere fantàstic.
El resultat, segons creu aquest crític, no va anar més enllà de la broma més o menys divertida, per la qual cosa el pas que vol fer Reeves amb Déjame entrar suposava per a ell la prova definitiva del seu talent.
Un film innecessari
Doncs bé, per començar Déjame entrar ni millora ni empitjora l'original, i esdevé d'aquesta manera una pel·lícula innecessària. D'altra banda, la història de la noia vampir enamorada del noi solitari continua preservant aquell aire de conte adolescent que ja feia trontollar el conjunt en la primera versió i que impedia convertir aquest punt de partida en alguna cosa realment pertorbadora i inquietant.
I, en fi, encara que la pel·lícula de Reeves té alguna idea més agosarada –sobretot a la part inicial, relacionada amb el personatge interpretat per l'excel·lent Richard Jenkins–, la totalitat mostra un visible desequilibri entre la mirada contemplativa i les exigències del gènere, allà on la pel·lícula de Reeves hauria hagut de guanyar per KO tècnic la seva predecessora.
