Vacuïtat feroç

La tra­jectòria de Javier Daulte al nos­tre país té el seu penúltim capítol a Tres dones i un llop que, després d'estre­nar-se a Bar­ce­lona a l'abril, va arri­bar el cap de set­mana pas­sat a Tem­po­rada Alta. La tra­jectòria de Daulte, deia, com a dra­ma­turg i direc­tor –en aquest cas només com a autor–, va tenir un inici més que pro­me­te­dor, amb 4D Òptic, Automàtics, Estás ahí? (versió argen­tina) i Nunca estu­viste tan ado­ra­ble. Però, pre­ci­sa­ment, el fet de situar-se al cen­tre d'atenció i no saber fer una selecció acu­rada de pro­jec­tes per abas­tar-ho tot, asse­gu­rant-se d'asso­lir el nivell d'excel·lència mos­trat fins lla­vors, va pro­pi­ciar un apa­rent empatx artístic i la pro­ducció d'alguns espec­ta­cles exe­cra­bles, ja sigui per defec­tes del text, de direcció, de posada en escena, o per tots aquests motius junts: La feli­ci­tat, Inti­mi­tat i Com és pos­si­ble que t'estimi tant? en són exem­ples pal­ma­ris. Tres dones i un llop, de la qual va haver de cedir el tes­ti­moni de la dra­matúrgia i la direcció a Carol López, per poder assu­mir altres com­pro­mi­sos, entra de ple en aquesta cate­go­ria. No només per mèrits de l'autor, sinó també pels de la direc­tora.

A Tres dones i un llop, es retrata la relació de tres dones d'una mateixa família, àvia, mare i filla, de classe mit­jana, ara en decadència. La filla, Sílvia, afronta amb tras­bals la immi­nent des­in­te­gració fami­liar, degut a la greu malal­tia de l'àvia. La mare, alcohòlica, la menys­prea i la humi­lia, de la mateixa manera que abans havia fet l'àvia amb ella. En el punt en què es comença la peça, Sílvia tot just ini­cia una relació, que vol inter­rom­pre, amb un men­ta­lista, el llop, que aca­barà pos­seint el cos de l'àvia per evi­tar que ella el deixi. Conei­xent Daulte, l'intent devia ser crear una peça amb un ele­ment inqui­e­tant, el del men­ta­lista, per allò que té de para­nor­mal, jugant també amb la suplan­tació d'iden­ti­tats. López, però, ave­sada a la comèdia d'entre­te­ni­ment efec­tista, poc exi­gent, al sem­pre agraït enca­de­lla­ment de gags, cari­ca­tu­ritza el per­so­natge amb la ines­ti­ma­ble ajuda de Roger Coma, con­ver­tint-lo en un vul­gar pallasso. Mireia Aixalà defensa com pot el seu paper, mal­grat que no pot evi­tar mos­trar un simp­tomàtic punt de desídia, d'auto­ma­tisme; Carme Pla és presa d'una histèria man­tin­guda, intensa i exas­pe­rant, a la recerca de la ria­llada fàcil, i Amparo Moreno, tota ella bon­ho­mia, està cor­recta, però poc creïble, espe­ci­al­ment fent de llop. L'espec­ta­cle defrauda les expec­ta­ti­ves venu­des per l'autor en els seus comen­ta­ris a propòsit de la peça, és a dir, pro­met més del que s'hi troba, que real­ment és ben poc. Vacuïtat i intrans­cendència, si de cas, i uns quants refe­rents cine­ma­togràfics, com Fallen (Gre­gory Hoblit, 1998). Això sí, tot ser­vit amb molt de ritme, marca de la casa.

D'altra banda, i ja és una cons­tant en els espec­ta­cles de Carol López, sota l'excusa d'una pre­tesa moder­ni­tat, espon­taneïtat i fres­cor, la llen­gua és mal­trac­tada fins a límits into­le­ra­bles. És clar que, una vegada trans­gre­dit gratuïtament qual­se­vol ordre tem­po­ral, espa­cial i nar­ra­tiu, és a dir, tota lògica, no vindrà d'una trans­gressió més, deuen pen­sar.