Com si fos el primer dia

Què fa falta perquè la Cin­quena sim­fo­nia de Beet­ho­ven impacti com si fos el pri­mer dia? Per començar, una orques­tra que toqui com si li anés la vida i un direc­tor capaç d'alli­be­rar (i con­duir) l'ener­gia abru­sa­dora de la par­ti­tura. I això és el que vam tenir gràcies a aquest con­junt for­mi­da­ble que és la Simfònica de la Ràdio de Bavi­era i un Adam Fisc­her a qui no cal ser un geni de la batuta per ser un músic magnífic. Amb un so ben anco­rat en una corda d'una den­si­tat com­pa­ra­ble a la seva duc­ti­li­tat (com van can­tar vio­lon­cels i vio­les en el segon temps), una fusta admi­ra­ble (com va sus­pen­dre el temps l'oboè en el pri­mer movi­ment) i un metall poderós sense estri­pa­des, l'orques­tra es va entre­gar sense reser­ves a la lec­tura del direc­tor hon­garès, una lluita titànica entre fos­cor i llum que, després d'una tran­sició magis­tral­ment menada, acaba en tri­omf.

La sessió es va obrir amb el Con­cert românesc de Ligeti, peça colo­rista en el dei­xant folk­lo­rit­zant de Bartók o l'Enescu de les rapsòdies roma­ne­ses, que dóna ben poques pis­tes de per què el seu autor és una figura capi­tal del segle XX. En la Sim­fo­nia núm. 97, Fisc­her va ree­di­tar la seva cone­guda passió per Haydn (con­ti­nu­ada en les pro­pi­nes, abans de la cin­quena dansa hon­ga­resa de Brahms, per la cèlebre Sere­nata que, de fet, no és de Haydn), tot i que ens queda el dubte de si la seva exul­tant cara de feli­ci­tat es devia a la música o a la res­posta admi­ra­ble de l'orques­tra. Seguim lamen­tant la baixa per malal­tia de Mariss Jan­sons, però cele­brem la visita de Fisc­her.