L'inalienable dret de triar

“Era el 3 de juny, un altre d'aquells dies al delta, pol­segós i endor­mis­cat [anot­her sle­epy dusty delta day]...”. Així comença l'Oda a Billy Joe, la cançó country que va popu­la­rit­zar Bob­bie Gentry, can­tau­tora de Chicka­saw County, Mis­sis­sippi, el 1967. La lle­tra de la cançó explica la història de Billy Joe MacA­llis­ter, que posa fi a la seva vida llançant-se des d'un dels set ponts sobre el riu Talla­hatc­hie. Una família resi­dent a la zona, amb una filla ado­les­cent, comenta el fet a l'hora de sopar i, de sobte, a la jove se li estronca la gana. La lle­tra de la cançó, sense ser explícita, per­met esta­blir una relació entre la noia i el suïcida, però les inter­pre­ta­ci­ons poden ser múlti­ples. Sobre aquesta història, sobre el suïcidi i l'amor pro­hi­bit, és sobre el que Jan Fabre (Anvers, 1958) va bas­tir, el 2008, impul­sat per la mort dels seus pares amb poc temps de diferència –la mare va haver de patir força–, la peça de dansa i tea­tre Anot­her Sle­epy Dusty Delta Day (ASDDD), que inter­pre­tava la cro­ata Ivana Jozic. Per fer la gira inter­na­ci­o­nal, però, Fabre l'ha hagut de revi­sar amb la balla­rina i actriu Arte­mis Stav­ridi. Marina Kap­tijn, estreta col·labo­ra­dora de Jan Fabre, va expli­car ahir que a ASDDD, el fil con­duc­tor és una carta de comiat que Arte­mis lle­geix: “El comiat és un tema impor­tant en l'espec­ta­cle, cab­dal per a Jan Fabre, així com el dret d'aca­bar amb la teva pròpia vida quan tu ho deci­dei­xes, i això no és fer apo­lo­gia del suïcidi, és una afir­mació, una sentència.” Segons Kap­tijn i Stav­ridi, mal­grat trac­tar aquesta qüestió, no es tracta d'una peça fosca o pes­si­mista: “D'acord que el tema de la mort és obs­cur, però en aquesta peça també hi ha l'espe­rança, que és una altra de les cons­tants. Parla de mort, però també de vida, de tot allò bo de viure, de l'amor.”

El text és una carta de comiat adreçada a l'esti­mada que Stav­ridi, que inter­preta el mateix suïcida, lle­geix. Les parau­les que se sen­ti­ran avui i demà (21 h) al Tea­tre de Salt trans­por­ten la història al pont de Sant Benet, d'Avinyó, i reflec­tei­xen els dub­tes del suïcida, l'amor que sent per l'esti­mada, però també el ter­ror davant la malal­tia i la decadència, tot reco­nei­xent que la mort és “una absur­di­tat”, però també un alleu­ja­ment, que afronta, però, amb temor, amb molta por. Kap­tijn i Stav­ridi reco­nei­xen que la impli­cació de Fabre en el text és total, de manera que també s'hi parla de l'art i retreu la postura de la política res­pecte al suïcidi, la con­demna moral d'una soci­e­tat que con­si­dera hipòcrita o la vana glo­ri­fi­cació d'un acte així. Kap­tijn esta­bleix tres nivells de lec­tura: el pri­mer, la mateixa carta; el segon, les imat­ges que es van suc­ceint, i el ter­cer és com el públic per­cep el pati­ment del cre­a­dor de l'espec­ta­cle, de l'artista. “És més sen­zill del que sem­bla, perquè tot flu­eix. És com un qua­dre –explica Kap­tijn–, com con­tem­plar una pin­tura.” En aquest sen­tit, en un moment del text es fa referència a l'esplèndida pin­tura El tri­omf de la mort, del pin­tor fla­menc Pie­ter Bru­eg­hel, un pas­satge en què s'expli­cita una certa mor­bo­si­tat en fer càbales sobre la manera d'expi­rar, així com també la difi­cul­tat de viure i sobre­viure en el món actual, a través de la men­tida o la ignorància, que són els únics meca­nis­mes que poden fer supor­ta­ble la vida.