Blasfèmia

No hi ha lloc més encer­tat que el Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, amb les seves con­for­ta­bles buta­que­tes roges i vellu­ta­des, per injec­tar al per­so­nal una sobre­dosi d'irre­verència. Alguns devien res­tar per­ple­xos davant la bru­tal esco­mesa i, pot­ser, hau­rien agraït un rètol de franca advertència a l'entrada que els avisés: “Si vostè té pre­cep­tes alta­ment reli­gi­o­sos, si creu en la defensa dels ani­mals, si s'escan­da­litza amb la humana pros­ti­tució, amb l'esca­to­lo­gia, si sent hor­ror pels mons­tres o si és un amant de fàcil ofensa, ho deixi estar, no passi aquesta línia mera­ve­llosa”. Però ales­ho­res tam­poc hau­ria estat un dels afor­tu­nats en haver fet front al ritme deliciós d'aquest genial trio de l'hor­ror The Tiger Lillies, ni a cap de les crues rare­ses de Fre­aks­how.

En alçar-se el teló vèiem l'obs­cura dis­po­sició de diver­sos fur­gons fixats a la penom­bra, dis­per­sos, alguns dels quals pen­ja­ven ver­ti­cals, aco­lo­rits, amb un aspecte de fireta i joguina estra­nya, per­versa; era la parada dels mons­tres a punt d'exhi­bir-se. Martyn Jac­ques, sota un bombí, posava una cara tacada de negre, ver­mell i blanc, un ros­tre de pallasso diabòlic sem­blant al d'un maníac maca­bre que, amb un cami­nar cha­pli­nesc, dibui­xava l'estampa de la pura excen­tri­ci­tat visual. L'enorme Adrian Huge estava asse­gut a la bate­ria i Adrian Stout, dret, pre­mia un con­tra­baix. Tres clowns que s'inse­rien en l'extra­or­dinària atmos­fera gòtica, la bri­llant poètica de l'inframón i l'obs­cur.

Fre­aks­how és un con­cert exhi­bi­ci­o­nista que basa la seva força en l'ori­gi­na­li­tat. La capa­ci­tat de The Tiger Lillies per saber mes­clar, de manera única, un munt d'influències és enorme: folk agi­ta­nat, punk, rock gòtic, vode­vil i espe­ci­al­ment el caba­ret ber­linès, amb ecos de Weill i Brecht, i de l'immor­tal Mackie Mes­ser; tots ells con­for­men l'estil increïble d'una música sim­ple­ment deli­ci­osa. Però aquesta delícia s'ha d'expli­car: les cançons rela­ten les patètiques i bru­tals històries d'aquests fenòmens defor­mes, els fre­aks, humans de fira iti­ne­rant que viuen en un món par­ti­cu­lar, i que, per la seva irre­verència blas­fema, cru­el­tat i depra­vació, ens cap­ti­ven. Sense tabús els temes inclo­uen la bes­ti­a­li­tat, la vio­lació, l'assas­si­nat, la pros­ti­tució, la defor­mi­tat..., però sem­pre amb una moral oculta que sem­bla man­te­nir una visió clara de la desi­gual­tat en el món. I és que cada paraula i el so intem­po­ral que pro­du­ei­xen els Tiger sem­blen bus­car el límit de l'espec­ta­dor, pot­ser per veure quina capa­ci­tat té de con­dem­nar-se.

La veu i l'expres­si­vi­tat de Martyn Jac­ques mos­tren un geni vocal inau­dit. Canta segons els dis­tints àlter egos que repre­senta, des d'una veu de fal­set de maníac fins a la més amenaçadora i greu, impres­si­ona l'exqui­sida gamma vocal i la seva aco­lo­rida capa­ci­tat de mati­sos. Les seves bala­des de mort, reves­tint el deli­cat exer­cici poètic d'uns acròbates mera­ve­llo­sos, van pro­por­ci­o­nar magnífiques com­mo­ci­ons. En aca­bar, més de vint històries excel·lents, diver­ti­des, patètiques, esgar­ri­fo­ses, una deli­ci­osa i diabòlica depra­vació escènica. En fi, l'espe­rit d'una època: hor­ror i poe­sia.