Cultura i funcionaris

Llegeixo a El Punt la notícia signada per la Natàlia Borbonès que explica que Escarlata Circus deixa la direcció del Trapezi. I si he de fer cas del que s'explica, Jordi Aspa i Bet Miralta (els components de la companyia), van decidir això fa més d'un any, i diuen: “Nosaltres tenim ganes de dedicar-nos a la nostra companyia”. Els confesso que, en llegir la notícia, he tingut una alegria immensa. Quan Jordi Aspa i Bet Miralta, amb Alfred Fort i Josep Maria Galofre, van fer cap a Reus per organitzar una cosa tan estranya aleshores com un festival de circ, en van sorprendre més d'un. Una parella d'artistes d'aspecte hippie portava per primer cop a la ciutat de les botigues i dels teatres una nova manera d'entendre les arts escèniques, i, a còpia de fer gran el festival, inculcaven als reusencs i visitants un nou concepte d'espectacle que fugia dels cànons tradicionals, molt coneguts a la ciutat. Els Escarlata ensenyaven a la ciutat que presumeix de tenir tants escenaris que no cal tenir-los per veure teatre. Tota una paradoxa. I quan dic teatre dic teatre i altres arts escèniques (que això de considerar el circ una art escènica era molt nou quan tot això arrencava). El cas és que el que aquesta parella d'artistes volien explicar, ho van saber explicar tan bé que fins i tot superaven recels i prejudicis de regidors i gestors culturals de torn, de manera que van acabar consolidant un projecte fins al punt que els atorgaven, fa un parell d'anys, un Premio Nacional de Cultura, que aviat és dit.

Però han dit prou. Han dit que es volen dedicar a la seva companyia. Dit d'una altra manera: han dit que ja en tenen prou de la seguretat del paraigua de l'administració pública i volen tornar a haver de lluitar per aconseguir que algú descobreixi i miri els seus espectacles. I això crec que té un mèrit que mereixeria un segon reconeixement, similar al del Premio Nacional abans esmentat, perquè en un moment en què tothom aspira a ser funcionari o, en el pitjor dels casos, a obtenir una bona subvenció pública, van aquest parell i decideixen anar al revés del món. Que bé! M'entusiasma aquesta actitud, un cop passats uns anys en què sembla que fer política cultural no ha estat altra cosa que crear estructures de gestió pública caríssimes que s'han dedicat a gestionar pressupostos gegantins (i després, retallades), de manera que l'activitat cultural del país o es fa amb diners públics, o no es pot fer. Que lluny queden les èpoques en què el teatre d'aquest país era referent europeu, sense tenir cap mena d'ajut públic! Ara tenim els autors com a referents, i no tant les companyies. Podem convenir que s'ha fet justícia, i hi ha ajuts públics o directament gestió pública per a alguns d'aquells herois, però la creativitat… on la tenim? L'hem d'importar quan abans l'exportàvem? Alguns diuen que la trobem a Madrid, on la manca d'ajuts públics ha despertat la gana dels creadors que no estan en l'òrbita de les altes institucions culturals de l'Estat, i on han nascut emprenedors que aquí no hi ha. Diuen que per això hi ha tants catalans que triomfen a Madrid. Aquí s'han creat estructures molt pesades i aparatoses, i a Madrid encara és tot molt més lax. Si parlem de Reus… quantes iniciatives culturals s'han pogut veure l'últim any sense la intervenció de l'administració? Hem guanyat el CAER, però hem perdut La Vitxeta, per exemple. “Home, no siguis així, que és llei de vida”, em diuen. Potser sí. Però la filosofia amb que La Vitxeta muntava els seus espectacles es troba a faltar.

Ara per ara, la cultura serà pública o no serà. Per tant, desenganyem-nos, mals temps per a la crítica. Potser la vena creativa dels Escarlata Circus, que tant de bo refermin la seva llibertat creadora, sigui més que una flor que no fa estiu. Em sembla que ho necessitem.