I de qui és això que diuen ara?

Triar és trair. Ja ho va avisar Fina Masdéu, responsable de la selecció de textos de Que demà me'n recordi, dimecres passat, durant la presentació de l'espectacle que es va estrenar aquest dissabte al Teatre Bartrina de Reus. La cronista no es podia treure del cap l'avís (triar és trair, triar és trair, com si fos el mantra del mes) quan en el transcurs de l'espectacle hi anava trobant a faltar noms com els de Rosa Pagès o M. Lluïsa Amorós, que ella hauria canviat gustosa pel d'algun de la nòmina d'autors locals escollida per al muntatge. Però ja se sap que no hi cap tothom en un espectacle de prop d'una hora i que la llista d'escriptors reusencs és llarga i fecunda (ara penso en el Jordi Folck i el Jordi Cervera o en la fa poc premiada Coia Valls, i així no acabaríem mai). Que demà me'n recordi va agradar, en línies generals. Té una excel·lent factura visual, en conjunt, i un ritme que no decau mai, sobretot si es té en compte la samfaina d'èpoques i estils a què pertanyen els escriptors i escriptores escollits. I té per damunt de tot les bones interpretacions de Rosa Mateu (directora també de l'invent) i Santi Monreal, els quals van dir el vers amb una excel·lent dicció, cosa que hauria de ser normal si són actors professionals però que resulta que no ho és tant, de normal, que hi ha molts actors d'avui en dia que no saben dir ni el vers ni res. Va ser deliciós el breu diàleg que van interpretar de Capvespre al jardí, obra teatral de Ramon Gomis que la cronista va veure ja fa una pila d'anys al mateix Bartrina en un muntatge del Teatre Lliure. Bons ballarins i molt bona música, creada per a l'ocasió per Josep M. Borràs i interpretada per ell mateix i per Ramon Balasch, un músic que també fa d'actor (desconcertant, i inquietant, la broma de fer recitar a un homenot barbut com ell el monòleg La darrera nina, de Pere Cavallé). Va ser emocionant escoltar cançons basades en poemes dels nostres autors. I s'ha de reconèixer l'esforç per trobar per a cada text el moviment i coreografia adequats. I la gent de Juandesafinado Produccions va demostrar un cop més la seva perícia en la realització d'audiovisuals.

El teatre estava ple com no podia ser de cap altra manera quan les campanes del reusenquisme toquen a sometent. Hi havia alguns dels escriptors representants (Aràntzazu Fonts, Aleix Cort o Jordi Agràs), als quals la cronista suposa que va complaure veure els seus textos dalt d'un escenari. El públic va dispensar una bona acollida a la proposta però també una mica de fredor. Perquè, és clar, hi va haver alguns errors, el més important dels quals que no s'indiqués el nom de l'obra i l'autor del text a què es feia referència en cada moment perquè la cronista no ho coneix tot dels literats reusencs i li hauria agradat saber de qui és això que estan recitant ara, que li està agradant molt i demà anirà a treure'n el llibre de la biblioteca. Hi ha qui va trobar excessiu el pes de l'audiovisual, però ja sabem que som al segle XXI i que l'audiovisual s'està menjant la dramatúrgia. Però la cronista va trobar que Que demà me'n recordi (la veu de Gabriel Ferrater sí que va ser inconfusible en el muntatge) és un bon espectacle, del qual se n'haurien d'haver programat més funcions (diumenge a la tarda, per exemple). Cal esperar que el festival Taca d'Oli, el CAER i la colla de la Mateu programin cada edició del festival un muntatge poètic. Va bé per a l'autoestima. Gràcies.