De motos i truites

Alguns vàrem arri­bar al Tea­tre Muni­ci­pal amb la closca xopada i pol­posa, ja que un rega­lim d'aigua sucum­bia just abans d'ini­ciar l'espec­ta­cle con­cert dels dar­rers vene­dors de trui­tes del fes­ti­va­let. Pot­ser és per això que l'Albert Pla duia enta­fo­rats els peus dins unes botes d'aigua, de les quals en sor­tien uns pan­ta­lo­nets de pijama mar­rons, i l'encaix seguia, tapant-li la resta del cos, amb una peça rat­llada blanca; no res, una decla­ració de prin­ci­pis, suposo, d'aquest fantàstic per­so­natge. Pas­cal Come­lade, en canvi, de negre, més aviat intuïa que alguna cosa no qua­dra­ria, tam­poc va dis­si­mu­lar gens la seva inco­mo­di­tat entre­mig dels pia­nos, dos de joguina, on s'ama­gava. La resta de músics, Jordi Bus­quets, Ivan Telefúnkez i David Sáenz con­for­ma­ven La Petita Orques­tra Somi­a­trui­tes. Ah! I no ens obli­dem dels tite­lles de la fac­to­ria Farrés Brot­hers: DJ Crepúsculo i les sia­me­ses Super­glue, o pot­ser sí, millor que els obli­dem!

Vàrem pas­sar l'estona, força bé diria jo, això és cert, però també alguns van sor­tir amb la sen­sació que ens havien venut una moto­truita com un piano. Que per què? Doncs perquè posar lle­tra a qua­tre com­po­si­ci­ons de Pas­cal Come­lade i lla­vors fer un repàs –enca­de­nant uns quants temes vells– als discs d'anys ante­ri­ors fins arri­bar al pri­mer, té l'aire d'una mix­tura i vagància recur­rent més que d'un nou espec­ta­cle amb cara i ulls. Això no treu, natu­ral­ment, alguns ins­tants esplèndids, com el bonic i fume­jant inici en què, a les fos­ques, se sen­tien el piano i veu inter­pre­tant El quarto dels tras­tos, men­tre un focus pas­se­java la seva llum per un paupèrrim attrezzo: el cap d'un maniquí amb ulle­res de sol, una ampo­lla de brandi, una gui­tar­reta i un vio­li­net de fira, el plàstic d'una sirena poli­cial blava i, com no, els tite­lles. Albert Pla té l'encant del seduc­tor escènic, el seu estil per­so­nalíssim i la seva incor­recció diver­tei­xen a bal­quena, abans escan­da­lit­za­ven, ara ja no. Par­lant de moments, va com­plaure bai­xant de l'esce­nari, amb el tri­corni enllu­me­nat, inter­pre­tant Ciego del disc La dife­ren­cia, i també amb la deli­rant fan­ta­sia eròtica, dins un avió, en què sedu­eix l'Antònia Font. Des­ta­ca­ria que, per pri­mera vegada, va com­moure amb un parell de temes dramàtics dedi­cats als que ja no hi són, com també amb la col­pi­dora i des­ver­go­nyida La nana de l'Antònio d'aquell irre­ve­rent i sor­pre­nent pri­mer disc Ho sento molt. D'altra banda, Pas­cal Come­lade, sem­blava més un con­vi­dat de pedra que no part fona­men­tal de l'espec­ta­cle, de manera que va deci­dir mun­tar-ne un de propi sul­fu­rant-se amb el tècnic de so, rebo­tant alguna par­ti­tura i des­a­pa­rei­xent un parell de cops de l'esce­nari. L'escassa hora i mitja de con­cert, amb bisos inclo­sos, i el des­ga­vell musi­cal gene­ra­lit­zat van fer somiar trui­tes a un públic, majo­ritària­ment jove, que va xalar de veri­tat. Per mi: més Pas­cal Come­lade i menys sofre­git de tomàquet. Ja ho deia Josep Pla: de tomata, en els pre­cui­nats, només una llàgrima!