Pictòrica interactiva

Audi­tori de la Mercè? No! Som a la Vil·la dels Des­gra­ci­ats, espai ima­gi­nat per Luigi Piran­de­llo, on la com­pa­nyia de come­di­ants: Spizzi, Dia­mante, Cromo, Bat­ta­glia, el nan Quaqüeo, el Comte, Mara-Mara i el mag Cotrone, al cap­da­vant, han de fer la repre­sen­tació davant els gegants de la mun­ta­nya, però fra­cas­sen. Natu­ral­ment, perquè humor i fata­li­tat foren els estats pri­ma­ris de l'existència de Piran­de­llo, d'aquí el seu pes­si­misme pro­fund. Luigi es movia entre l'escal­for del sen­ti­ment i la fre­dor de la reflexió, con­flicte que empeny la huma­ni­tat a una vida plena de gro­tes­ques inco­herències. El còmic i el patètic són l'envit de con­tra­ris que pro­voca aquell riure franc que acaba per trans­for­mar-se en un saber amarg. Això pot­ser sigui una mica Piran­de­llo, però no pas Mar­cel·lí Antúnez Roca, la pre­tensió del qual sem­bla que es diri­geix a la inno­vació de llen­guat­ges i a un cert humor pesant. El que sí com­par­tei­xen és la fan­ta­sia il·limi­tada, més enllà dels cànons del rea­lisme, per crear l'efecte que desit­gen. L'efecte Mar­cel·lí Antúnez és pura­ment visual, sorollós, molt sorollós, dis­tor­si­o­nant i de plom, perquè una vegada mos­trada tota la para­fernàlia estètica i tec­nològica per gene­rar aquest con­text artístic, carac­te­rit­zat per l'ús de sis­te­mes informàtics, s'oblida d'uns trets fona­men­tals: la història i el públic que, després dels pri­mers sor­pre­nents i diver­tits vint minuts, des­con­necta fàcil­ment de l'apa­ra­tosa curi­o­si­tat.

I no obs­tant això, la idea és bona: els dos actors que con­tro­len l'escena i ens guien, que expli­quen el desen­llaç del ter­cer acte que Piran­de­llo mai no va escriure, s'empes­quen el fet de ser pre­sents al llit de mort del dra­ma­turg que els con­fessa com aca­bar l'obra. Aquest és el deliri que veu­rem, un seguit d'històries que pas­sen per una estrambòtica versió del Patu­fet, la des­mem­bració d'Ilse i la cui­nada repo­sició, els pits can­tai­res i devo­ra­dors de Dia­mante, Sebas­ti­ano el peix, les aven­tu­res del Comte, Quaqüeo i el seu moscòptero, Bat­ta­glia i Mara-Mara, etc... Tot pro­jec­tat en una gran pan­ta­lla, de tapis­sos sen­si­bles, que incor­pora les imat­ges en directe d'una telecàmera i els actors nar­rant i jugant amb els Dreske­le­ton, que dis­tor­si­o­nen l'espai sonor, un gui­ri­gall auto­re­fe­ren­cial i pictòric que acaba per fati­gar.

Això sí, hi ha una tro­ba­lla fantàstica: el dis­po­si­tiu tec­nològic gun­cam que cap­tura ros­tres del públic esbos­sant ganyo­tes i adjun­tant-los a l'espec­ta­cle, i es con­forma així el par­ti­cu­lar, diver­tit i gro­tesc Arse­nal de les apa­ri­ci­ons de Mar­cel·lí Antúnez. Sis­te­matúrgia, POL v4 software, Pure Data, Open Fra­meworks, GEM, Dreske­le­ton..., això és Cotrone, una bar­roca pel·lícula d'ani­mació vir­tual inclas­si­fi­ca­ble, pot­ser, fins i tot, pen­sada per defen­sar-se del públic. Luigi, tu què hi dius? Una vita di merda per pochi momenti mera­vi­gli­osi!