Faules de Spregelburd

És el penúltim mun­tatge que s'estrena en el fes­ti­val Tem­po­rada Alta d'aquest any –avui i demà (21h) i diu­menge (19h)–, en aquest cas a La Pla­neta. TOT és una peça que té diver­ses par­ti­cu­la­ri­tats. Pri­mera: és el pro­jecte de pro­ducció gua­nya­dor de la quarta edició del premi Quim Masó i compta amb la par­ti­ci­pació d'El Canal; segona: s'ha estat assa­jant els dos dar­rers mesos a Bue­nos Aires, ciu­tat a la qual s'ha des­plaçat tot el repar­ti­ment, majo­ritària­ment gironí, tret d'aquests dar­rers dies al Tea­tre de Bes­canó i La Pla­neta, a causa dels nom­bro­sos com­pro­mi­sos que havia d'aten­dre Rafael Spre­gel­burd a la seva ciu­tat; ter­cera i última: per si fos poca par­ti­cu­la­ri­tat, l'ha escrit i diri­git l'argentí Rafael Spre­gel­burd, que ja va diri­gir a la majo­ria d'intèrprets en la seva dar­rera pro­ducció vin­cu­lada amb el fes­ti­val, Lúcid (2007), un pro­jecte de La Pla­neta i Men­ti­dera Tea­tre, que va obte­nir un èxit nota­ble.

Segons l'autor, TOT és un espec­ta­cle for­mat per “tres fau­les morals, però sense lliçó i sense ani­mals”. Spre­gel­burd va escriure la peça res­po­nent a un encàrrec de la Schaubühne de Berlín, que es va estre­nar l'any pas­sat al Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal d'Autors i Ide­o­lo­gia, en què la idea era ampliar el diàleg sobre les rela­ci­ons entre història i ide­o­lo­gia, i la inter­pre­tació per a Spre­gel­burd d'aquesta petició és: “Què succeïa al teu país men­tre a Berlín queia el mur?” A par­tir d'aquesta pre­missa, Spre­gel­burd es va empes­car tres con­tes, tres històries que se sin­te­tit­zen en tres qüesti­ons: “Per què tot estat esdevé burocràcia? Per què tot art esdevé negoci? Per què tota religió esdevé supers­tició?” Les parau­les clau, és clar, són els bino­mis estat i burocràcia, art i negoci, i religió i supers­tició. En la pri­mera història, un grup de buròcra­tes deci­deix cre­mar la seva ofi­cina sense com­pren­dre exac­ta­ment per què; en la segona, uns parents man­te­nen un enfron­ta­ment per la con­versió de les seves per­ti­nen­ces en obres d'art, i en la ter­cera un nadó malalt des­en­ca­dena un seguit de ter­rors ances­trals. No hi ha un fil con­duc­tor que lli­gui les tres històries, més enllà que alguns intèrprets es doblin i apa­re­guin, fent dife­rents papers, en dues o en les tres històries, que fun­ci­o­nen de manera inde­pen­dent. No és una cir­cumstància fruit d'una neces­si­tat dra­matúrgica, sinó de pro­ducció.

L'humor és un dels ele­ments pre­sents en les històries, però en dife­rents gra­da­ci­ons: “El que en una història és una broma –diu Spre­gel­burd– en la següent es con­ver­teix en quel­com angoi­xant”, i també exis­teix un joc amb la tem­po­ra­li­tat, ja que la segona faula, per exem­ple, suc­ce­eix uns mesos abans que la pri­mera, de manera que l'espec­ta­dor ja té algu­nes dades res­pecte el futur. Spre­gel­burd vol fugir de deter­mi­na­des idees pre­con­ce­bu­des: “No com­par­teixo la idea que els artis­tes són per­so­nes morals, per damunt dels altres, sinó que jo estic tan deso­ri­en­tat com el públic i el que m'agra­da­ria és que es diver­tis­sin amb el pro­blema ideològic que l'obra els plan­te­jarà”. De fet, en les notes de direcció diu: “Mai no he abor­dat un tea­tre temàtic. Cada vegada que tinc la impressió que és massa pos­si­ble pre­ci­sar la tesi –el tema de la meva obra o el meu punt de vista sobre aquest– faig girar els engra­nat­ges i torço les tra­mes, fins que el món sobre l'esce­nari acon­se­gueixi el més gran grau d'inde­pendència pos­si­ble res­pecte al sen­tit comú.”