Blai Mateu
El fill de Tortell Poltrona torna al Mercat de les Flors amb ‘Le sort du dedans'. No pararà fins que estreni a Barcelona l'espectacle sobre l'exili
“Fer de pallasso em surt tot sol”
Blai Mateu (Barcelona, 1979) té clara una cosa: la creació li servirà tota la vida per qüestionar els diferents llenguatges del circ. Les lesions i els accidents a la pista li han fet canviar la manera d'exercir d'acròbata i, malgrat que busca únicament la gestualitat i el món interior en Le sort du dedans, assegura que la part de pallasso li ha sortit sense voler-ho. Es nota que és fill de Tortell Poltrona. Això es porta a la sang.
Quin circ fa Baró d'Evel? L'espectacle Ï no té res a veure amb Le sort du dedans. Tampoc seguiu el clixé del circ contemporani francès. El vostre treball segueix alguns patrons?
A què no renunciarem mai és a qüestionar el circ. Ara mateix estem en el moment que ens agradaria tenir patrons i ens adonem que la nostra aposta és precisament no tenir-ne. Això demana una autoregeneració permanent i inventar la manera de crear cada espectacle. L'acrobàcia també va minvant per l'edat. No podem fer els dobles mortals a la banquina que fèiem fa 10 anys. Ja no portem la mateixa canya; en canvi hi ha altres coses que fem millor o diferent. Tampoc tenim ganes de posar el nostre cos en perill. Ja ens hem fotut massa hòsties per jugar-nos la vida.
Ha estat víctima de moltes caigudes?
Això dol. Tenim amics que han estat a l'escola de Châlons amb nosaltres i que avui ja no hi són perquè s'han matat. Quan vam començar no teníem por, però passen coses a prop teu com l'accident de l'If, de Les Arts Auts o fins i tot nosaltres… La Camille [Decourtye] va tenir-ne un l'any passat a Barcelona. Jo he tingut massa lesions. Tenim 30 anys i veiem les coses diferents.
Com treballeu la música i l'adapteu a l'espectacle?
És bastant com la pintura. Si hi ha molt verd posem una mica de blau. Provem, veiem, reflexionem, parlem i anem avançant. Fins ara hem tingut música en directe, però això no vol dir que els nostres espectacles siguin sempre així. L'adaptació de la música a l'espectacle ha estat bastant instintiva.
Per fer riure també es mou per l'instint i per la naturalitat?
Exacte. En l'espectacle hem treballat més sobre el món interior, la gestualitat i els objectes. El pallasso ha sortit malgré lui, que es diu a França, o sigui, malgrat nosaltres. La intenció era esborrar personatge i comicitat gratuïta. El pallasso ha sortit tot sol.
Hi ha un moment extraordinari en què vol fer fora el cavall de la pista...
La frase que faig servir (You can't sleep here) ve del nostre músic Thibo [Thibaud Soulas]. Se'n va anar a dormir sobre un banc a Nova York i un policia va demanar-li que marxés amb aquesta mateixa frase.
Amb el cavall Bonito hi heu estat molt a sobre? Fréderic Pignon, a ‘Cavalia', va estar 13 anys treballant amb el cavall Fasto.
En Bonito va venir d'Extremadura un any i mig abans de l'estrena. A la Camille li hagués agradat seguir un cavall des del seu naixement fins a l'espectacle, el que passa és que això eren massa anys. Potser ja no podríem fer acrobàcia [riu].
Quins projectes teniu?
Durant el 2011 i segurament el 2012 estarem de gira amb Le sort du dedans. Tenim previst estrenar una nova creació amb sala el 2012. També vull portar un dia Ï a Barcelona. No pararé fins que es vegi.
I el veurem algun dia amb un nas de pallasso?
Ara mateix no ho crec, però algun dia segur que sí. N'he portat bastants vegades. Amb els Ganganassos vaig arribar a anar a Tàrrega.
