Julio Manrique flirteja amb Hamlet

Julio Man­ri­que es va des­ta­par fa tres tem­po­ra­des com a direc­tor. Ho va fer amb Els bos­cos, de David Mamet. L'any següent, Àlex Rigola li va ofe­rir la pos­si­bi­li­tat de diri­gir a l'Espai Lliure i amb La forma de les coses, de Neil Labute, va acon­se­guir el reco­nei­xe­ment que havia que­dat ama­gat l'any ante­rior a la Sala Beckett. Aquest any, Man­ri­que ha tor­nat a tri­om­far, ara ja per la porta gran amb una comèdia trista (Pro­duct, de Mark Raven­hill) i la repo­sició de Labute. Broggi, sense com­ple­xos (que volia fer un canvi radi­cal de repar­ti­ment), li va ofe­rir la pos­si­bi­li­tat de fer de Ham­let. La casu­a­li­tat va fer que con­ge­ni­es­sin en les agen­des. I el que pot­ser s'hau­ria reser­vat per d'aquí un parell d'anys, és a punt d'estre­nar-se. L'actor va accep­tar el repte, «és el típic per­so­natge que qual­se­vol actor vol fer i que, com que és jove, no es pot espe­rar gaire a repre­sen­tar-lo». Fins ara, Man­ri­que només havia inter­vin­gut en alguna funció de gira del Euro­pean house, el pròleg sense parau­les que Rigola va idear del Ham­let de Shakes­pe­are. En aquesta peça, Man­ri­que feia de germà d'Ofèlia, Laer­tes, durant la gira. Ara, serà el fill de l'espec­tre, el que viurà un amor para­do­xal amb Ofèlia.

Shakes­pe­are, efec­ti­va­ment, va anar escri­vint els seus dra­mes per als seus pri­mers actors. A mesura que ana­ven crei­xent, els per­so­nat­ges es fan més grans. Fins a arri­bar a El rei Lear, l'obra de madu­resa del dra­ma­turg i que, habi­tu­al­ment, els direc­tors no s'atre­vei­xen a fer-hi front fins al cap de molts anys de pro­fessió. No és el cas del des­a­com­ple­xat Broggi. Per aquest direc­tor, la copro­ducció amb el Grec de la tem­po­rada pas­sada (que ara es reposa a la mateixa Bibli­o­teca fins al 15 de maig) va sig­ni­fi­car un final de tem­po­rada a la Bibli­o­teca i amb els clàssics. Broggi va que­dar molt satis­fet dels resul­tats d'un espec­ta­cle amb 14 actors i que ha fet una vin­tena d'actu­a­ci­ons per Cata­lu­nya. Ara, Broggi torna a Shakes­pe­are, però no sota el parai­gua del Grec, con­fiat que el títol i el pro­ta­go­nista tenen prou reclam per al públic (molt fidel a les seves pro­pos­tes en aquest esce­nari poc con­ven­ci­o­nal). Pro­duir el mun­tatge amb La Per­la29 els dóna la lli­ber­tat de, per exem­ple, plan­te­jar-se cinc set­ma­nes de fun­ci­ons i, fins i tot, poder-les pror­ro­gar.

El Ham­let que es dibuixa a l'arena és la nar­ració d'Horaci que Ham­let, ferit de mort, li encar­rega. L'únic super­vi­vent de l'última escena com­pleix la paraula d'expli­car la tragèdia perquè mai més es torni a repe­tir. Tot i que molt sub­til­ment, Horaci deixa pas a una repre­sen­tació en què un actor prin­ci­pal fa de Ham­let, men­tre que els altres es des­do­blen en papers. No hi ha cap altre plan­te­ja­ment pre­con­ce­but, «el que ens agrada a l'assaig, ho incor­po­rem». Un fet habi­tual en els mun­tat­ges de Broggi. «Tenim l'honesta intenció de des­co­brir l'obra», opina Man­ri­que. No es vol loca­lit­zar en una anècdota que pugui empe­ti­tir la mirada de la peça que té un Ham­let «molt humà, molt mirall». En aquest sen­tit, el Ham­let que es plan­teja fuig del patró d'heroi romàntic.

Broggi tre­ba­lla amb un equip d'actors reno­vats (alguns, però, com ara Ramon Vila i Car­les Martínez, repe­tei­xen). Aquest nou con­tacte implica que es parli molt més dels detalls, «els has d'escol­tar més», matisa. De les poques inno­va­ci­ons que apunta Broggi és que l'espec­tre parli en anglès. I que tin­gui una contínua presència, tot i que no quedi expli­ci­tat en el text actual. Per Broggi, la pri­mera versió de Shakes­pe­are hau­ria de tenir mol­tes més rèpli­ques del pare de Ham­let. Ara ell ha ideat que parli en anglès i que només el senti i el vegi el fill. Sub­til­ment.