Un clam al desert

El juliol de 1950, Ramon Xuriguera, exiliat a Bergerac, escrivia al seu amic Rafael Tasis, que havia tornat ja a Catalunya, que acabava d'enviar una versió revisada de la seva novel·la Els Astruc al premi Catalònia, convocat per la comunitat exiliada de Mèxic, sense gaire convicció, més que res per aferrar-se a la il·lusió que “hom no es mor d'isolament”, i animava el seu col·lega a perseverar, per la seva banda, en els esforços per reactivar la vida literària catalana en una situació tan adversa com la de la Barcelona franquista, perquè, l'advertia, “l'espantós és el buit, el desert”. Aquesta anotació quasi marginal on aflora la crida a l'acció a pesar del més absolut desànim encapçala l'edició del centenar de cartes que s'han localitzat de la correspondència entre el crític, dramaturg i novel·lista Rafael Tasis (Barcelona, 1906-1966) i el també escriptor, assagista i traductor Ramon Xuriguera (Menàrguens, 1901-Bergerac, 1966), que ha aplegat Publicacions de l'Abadia de Montserrat en una edició de Josep Camps i Arbós.

Les cartes, 61 de Tasis i 50 de Xuriguera, datades entre el 1945 i el 1962, permeten reconstruir els debats, les estratègies, les polèmiques i les esperances del món intel·lectual de la postguerra a través del diàleg entre dos referents del compromís amb la cultura catalana: l'un, des de l'interior mateix, l'altre, des de l'exili. El desarrelat Xuriguera, ansiós per mantenir el contacte amb la seva tradició literària, no podia haver trobat millor interlocutor que Tasis, un dels més obstinats defensors de la novel·la, de la més culta a la més popular, com a signe de normalització d'un país, i que Albert Manent va definir amb exactitud com el “cònsol permanent dels catalans de la diàspora”. A través de la seva correspondència surten a la llum, doncs, algunes de les iniciatives més rellevants impulsades aquells anys, com ara la refundació a Perpinyà d'Edicions Proa, l'organització dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili o la creació d'alguns premis literaris, com el Catalònia, esmentat més amunt, que va promoure Avel·lí Artís des de Mèxic el 1950 i que va tardar tres anys a poder-se concedir per falta de diners. Són habituals també les referències a les publicacions nascudes a l'exili i en què tots dos van prendre part, com ara Revista de Catalunya, Pont Blau, Quaderns de l'Exili o La Nostra Revista, però també les crítiques al col·laboracionisme de la revista Destino i la discussió sobre el model cultural que convenia a una literatura confiscada com la seva, sotmesa permanentment als capricis de la censura. Hi abunden els comentaris, sovint càustics, sobre el veredicte d'alguns premis que posen de manifest tant els dubtosos criteris dels jurats com les dificultats de finançament. És el cas del Premi Proa de 1951, que va ser concedit a Xavier Benguerel (“acaparador número 1 de premis i accèssits”, comenta Xuriguera amb malícia) per una obra, L'home dins el mirall, que ja havia estat publicada d'any anterior i en castellà. Respecte al Joanot Martorell, Tasis remarcava la dificultat de publicar les obres premiades, l'edició de les quals sovint acabaven sufragant els mateixos autors.

Però allà on es mostren més incisius, més implacables, és en el judici d'alguns dels seus contemporanis, sobretot de Josep M. de Sagarra, a qui Tasis, que s'havia implicat en l'intent de ressuscitar el Teatre Íntim, recrimina que s'hagi fet omnipresent en l'escena barcelonina (“el teatre català s'està morint, asfixiat pels èxits d'en Sagarra, que arruïnen les empreses i barren el pas a tot altre autor teatral”, escriu el 1951). Tampoc sentien gaire simpatia per Joan Puig i Ferreter, el roman-océan del qual, El pelegrí apassionat, és tinguda per “una trista paròdia pretensiosa i ensopida”, “una barreja excitada de complex d'inferioritat i ensuperbiment” per Xuriguera. No hi falten, tampoc, al·lusions a Prudenci Bertrana, Josep Carner, Cèlia Suñol, Domènec Guansé, Ferran Soldevila o Ferran Canyameres, però també als escriptors de la nova fornada, com ara Manuel de Pedrolo, en qui Tasis identifica el millor narrador del segle, a Pere Quart o Joan Fuster. Sobre Maria Aurèlia Capmany, al contrari, que havia rebut el Joanot Martorell el 1948, “l'opinió unànime és que, de bell antuvi, no sap escriure el català, i segons alguns no sap escriure en cap idioma”.