Epifania flamenca

Com si es tractés d'una bes­treta abans de l'arri­bada dels Reis d'Ori­ent, els res­pon­sa­bles del fes­ti­val De Cajón van deci­dir avançar la data inau­gu­ral per tal d'aco­llir una pro­ducció específica de Niña Pas­tori abso­lu­ta­ment con­di­ci­o­nada a les dates nada­len­ques. La jugada els va sor­tir rodona, com es va veure reflec­tit en un Palau ple fins a l'orgue. Però no tan sols pel motiu cre­matístic de la bona taqui­lla, sinó també per la pos­si­bi­li­tat que va ofe­rir de veure la can­tant gadi­tana més ficada en l'essència fla­menca i en les sono­ri­tats d'arrel del que ens té acos­tu­mats. Un autèntic regal en forma d'epi­fa­nia fla­menca va ser, sense anar més lluny, el mar­ti­nete sobre el nai­xe­ment de Jesús que la Pas­tori va ofe­rir a l'inici. Va ser durant aquest pri­mera part, ves­tida de negre com mana la tra­dició, quan la can­tant va exhi­bir el seu poten­cial com a can­ta­ora de cadira i quejío amb nada­les poc cone­gu­des i gens con­ven­ci­o­nals. Una ves­sant que va tenir la màxima inten­si­tat quan va estre­nar en la seva veu, més fla­menca que mai, la nadala que des que era petita sent can­tar a la seva mare per aques­tes dates. Va ser una llàstima que poc després arribés el moment de les con­ces­si­ons i que, entre aques­tes, Pas­tori decidís recor­dar la memòria d'Enri­que Morente amb una des­cafeïnada versió del clàssic Nit de pau pre­ce­dida d'una no menys mel·líflua adap­tació de White Christ­mas. Unes adap­ta­ci­ons tan pres­cin­di­bles com obli­gat resul­tava que la festa acabés amb els clàssics ibèrics dels pei­xos que beuen en el riu i amb allò de “ande, ande, ande, la mari­mo­rena”. Tot i que es va aca­bar impo­sant el tòpic, durant més d'un moment en el trans­curs de la vet­llada una estre­lla va lluir en el fir­ma­ment fla­menc.