Teatre i crisi

Vivim dies fas­ci­nants, els quals, per més que fixem els ulls en les coses que mos­tren, aca­ben per des­con­cer­tar i sor­pren­dre. Aquesta crisi ful­mi­nant sem­bla que hau­ria de reper­cu­tir en qual­se­vol àmbit social i humà, però jus­ta­ment el tea­tre la des­a­fia amb la mateixa supèrbia d'una il·lusió sense fona­ments. Apa­rei­xen sales noves arreu que ves­tei­xen les ciu­tats amb robes diver­ses i de fresc, grups i direc­tors que arris­quen la pell en pro­jec­tes valents i ago­sa­rats que pràcti­ca­ment se sos­te­nen en l'aire. Paral·lela­ment les cues de parats aug­men­ten, tan­quen boti­gues i empre­ses amb aque­lla tràgica nor­ma­li­tat que reporta qual­se­vol cos­tum incor­po­rat a l'existència; i no obs­tant això, alguns tea­tres omplen els seus espais de públic com mai s'havia vist. A què res­pon aquest estrany i salu­da­ble sacri­fici? És cert que la crisi isola i deixa la gent tan­cada a casa amb la seva des­es­pe­ració? Pot­ser el tea­tre sigui aquell espai que faci sen­tir un home en com­pa­nyia, on tot­hom es per­cep d'igual manera, pro­te­git per unes hores, on la vida íntima queda trans­for­mada en dolor aliè, on riure acom­pa­nyat és a l'abast i el ressò d'uns meres­cuts aplau­di­ments puguin gene­rar una simbòlica al·lego­ria. I lla­vors encara tenim la con­versa o la reflexió, els comen­ta­ris o el silenci, que van dis­per­sant les gents a poc a poc, men­tre es dis­po­sen a dis­sol­dre's en la nit callada.

Si mirem els números del Fes­ti­val de Tea­tre Tem­po­rada Alta 2010 pro­du­ei­xen asto­ra­ment: 127 fun­ci­ons, més de 50.000 espec­ta­dors i una quota d'ocu­pació del 90,37%. També el simbòlic Tea­tre Lliure amb una recap­tació d'1.123.207 €, 81.990 espec­ta­dors i un 80,4% d'ocu­pació. Exposo dos exem­ples, n'hi ha d'altres, que mos­tren una rea­li­tat ben clara: la de la cul­tura, en aquest cas el tea­tre, com un increïble i poderós actiu humà i econòmic, de pri­mer ordre. El seu poten­cial és enorme! I el senyor Artur Mas hau­ria de pren­dre bona nota del fet, tenint en compte que sem­bla dipo­si­tar la cul­tura en un vuitè graó dins les seves pri­o­ri­tats. Si fos prou valent, i de tant en tant se'l veiés en algun espec­ta­cle, no hau­ria de pro­po­sar-la en un lloc pri­mer, jun­ta­ment amb la recu­pe­ració econòmica? O és que la cul­tura és només l'oci del temps per­dut, el fora de joc d'un par­tit qual­se­vol?