Teatre i crisi

Vivim dies fascinants, els quals, per més que fixem els ulls en les coses que mostren, acaben per desconcertar i sorprendre. Aquesta crisi fulminant sembla que hauria de repercutir en qualsevol àmbit social i humà, però justament el teatre la desafia amb la mateixa supèrbia d'una il·lusió sense fonaments. Apareixen sales noves arreu que vesteixen les ciutats amb robes diverses i de fresc, grups i directors que arrisquen la pell en projectes valents i agosarats que pràcticament se sostenen en l'aire. Paral·lelament les cues de parats augmenten, tanquen botigues i empreses amb aquella tràgica normalitat que reporta qualsevol costum incorporat a l'existència; i no obstant això, alguns teatres omplen els seus espais de públic com mai s'havia vist. A què respon aquest estrany i saludable sacrifici? És cert que la crisi isola i deixa la gent tancada a casa amb la seva desesperació? Potser el teatre sigui aquell espai que faci sentir un home en companyia, on tothom es percep d'igual manera, protegit per unes hores, on la vida íntima queda transformada en dolor aliè, on riure acompanyat és a l'abast i el ressò d'uns merescuts aplaudiments puguin generar una simbòlica al·legoria. I llavors encara tenim la conversa o la reflexió, els comentaris o el silenci, que van dispersant les gents a poc a poc, mentre es disposen a dissoldre's en la nit callada.

Si mirem els números del Festival de Teatre Temporada Alta 2010 produeixen astorament: 127 funcions, més de 50.000 espectadors i una quota d'ocupació del 90,37%. També el simbòlic Teatre Lliure amb una recaptació d'1.123.207 €, 81.990 espectadors i un 80,4% d'ocupació. Exposo dos exemples, n'hi ha d'altres, que mostren una realitat ben clara: la de la cultura, en aquest cas el teatre, com un increïble i poderós actiu humà i econòmic, de primer ordre. El seu potencial és enorme! I el senyor Artur Mas hauria de prendre bona nota del fet, tenint en compte que sembla dipositar la cultura en un vuitè graó dins les seves prioritats. Si fos prou valent, i de tant en tant se'l veiés en algun espectacle, no hauria de proposar-la en un lloc primer, juntament amb la recuperació econòmica? O és que la cultura és només l'oci del temps perdut, el fora de joc d'un partit qualsevol?