El mapa dels vençuts

Dels bar­ra­cons del Bar­carès, a les bar­ra­ques de Bar­ce­lona: Josep Subi­rats va repre­sen­tar la misèria dels vençuts a través de les seves cons­truc­ci­ons més infa­mes, fos­sin les caba­nes precàries dels camps de con­cen­tració, fos­sin les cases de fireta aixe­ca­des amb des­fer­res que van començar a pro­li­fe­rar als mar­ges de la ciu­tat durant la post­guerra. Dibui­xant atípic, d'una inte­gri­tat poc comuna, fins al punt de sacri­fi­car tot reco­nei­xe­ment públic per no trair la seva lli­ber­tat cre­a­tiva en un ambi­ent social que només afa­vo­ria l'arti­fici i l'opulència, Josep Subi­rats Samora (Bar­ce­lona, 1914-1997) és un d'aquells d'artis­tes que de tant en tant emer­gei­xen de la llarga nit del fran­quisme com un tre­sor inex­pli­ca­ble­ment ama­gat. La seva obra, inèdita quasi en la seva inte­gri­tat, acaba de ser recu­pe­rada ara en una expo­sició que s'inau­gura demà (11.30 h) al Museu de l'Exili de la Jon­quera (Mume), amb l'assistència de la filla de l'artista, Marina Subi­rats, i que reu­neix una qua­ran­tena de peces, entre car­tells, dibui­xos, aqua­rel·les i dis­senys d'art gràfic, l'ocu­pació en què es va haver de refu­giar a par­tir dels anys qua­ranta.

El títol de l'expo­sició, Josep Subi­rats, peri­ple d'un artista: del front als camps de con­cen­tració i dels bata­llons de tre­ba­lla­dors als subur­bis de Bar­ce­lona (1936-1941), és prou explícit del viatge cir­cu­lar d'aquest il·lus­tra­dor que es va donar a conèixer com Subi a L'Esque­lla de la Tor­ratxa i va for­mar part de l'actiu Sin­di­cat Pro­fes­si­o­nal de Dibui­xants (SDP) de la República, al cos­tat de gent com Antoni Clavé, Car­les Font­serè, Josep Bar­tolí, Martí Bas, Helios Gómez o Shum. A par­tir de la Guerra Civil, Subi­rats comença a ser­vir-se del seu ofici per dibui­xar el mapa dels vençuts: el cam­pa­ment dels sol­dats amb qui va com­par­tir la por i l'angoixa de la guerra al front d'Aragó, els bar­ra­cons dels com­panys d'exili al camp del Bar­carès, les caser­nes dels bata­llons dis­ci­pli­na­ris de Reus i Dar­nius on va ser con­fi­nat en tor­nar a Cata­lu­nya, i les ver­go­nyants bar­ra­ques dels des­clas­sats del Somor­ros­tro i el Boga­tell que va repre­sen­tar con­tra cor­rent a la Bar­ce­lona de la post­guerra.

Com observa Eric For­cada, comis­sari de l'expo­sició, al text del catàleg, amb les bar­ra­ques d'emi­grants “explora la rea­li­tat mar­gi­nada com si es tractés d'una con­ti­nu­ació de la del ‘poble de les bar­ra­ques' del Bar­carès, d'Arge­lers i del Camp de Mart de Per­pinyà”, i en certa manera “són un record del trauma del seu propi exili”. Però el 1951, quan va expo­sar per pri­mera vegada aquesta sèrie sobre la més ele­men­tal super­vivència a la gran ciu­tat, la veri­tat crua que mos­trava va ser tan inde­cent per al públic bar­ce­loní, que Subi­rats ja va tenir clar que no podria ense­nyar més el seu tre­ball. Es va limi­tar a con­ti­nuar vivint en l'ano­ni­mat dels encàrrecs publi­ci­ta­ris –com també va haver de fer Agustí Cen­te­lles–, a través de la Soci­e­tat Anònima d'Arts Gràfiques, amb la qual irònica­ment, com apunta For­cada, con­tri­bui­ria a crear la imatge cor­po­ra­tiva de les empre­ses còmpli­ces amb el règim.

L'obra veri­ta­ble de Subi­rats, però, es dis­tin­geix per l'auten­ti­ci­tat, per la renúncia com­pleta a sot­me­tre's a les exigències del mer­cat i per la fide­li­tat a un gènere humil, el dibuix, el més apro­piat, deia, per donar forma a la rea­li­tat vis­cuda. El cen­te­nar llarg de dibui­xos que va rea­lit­zar tant al front com als camps de con­cen­tració, els bata­llons de càstig o els subur­bis de Bar­ce­lona s'eri­gei­xen així en una topo­gra­fia dels vençuts i un tes­ti­moni de l'exili, la repressió i la misèria d'un pro­fundíssim huma­nisme, com revela la seva cor­res­pondència amb la seva dona, Teresa Mar­tori. Així, des del front, aco­mo­dat per haver estar ele­git com a dibui­xant del periòdic mural del seu batalló, a Bar­bas­tre i, per tant, d'elu­dir el com­bat, li escri­via que se sen­tia un covard per com­plaure's en els afa­lacs dels com­panys i els comis­sa­ris que elo­gi­a­ven la seva obra, d'expe­ri­men­tar ale­gria del seu saber, el seu “mesquí saber”, que a la nit el tur­men­tava de remor­di­ment. Pocs mesos després, aquest covard, aquest miop que el pri­mer dia de con­fi­na­ment al Bar­carès per­dria les ulle­res en un dels habi­tu­als roba­to­ris que es produïen al camp, forçaria la vista per dei­xar tes­ti­moni per­du­ra­ble dels refu­gi­ats que havien per­dut el seny o que res­ta­ven petri­fi­cats en una espera sense fi.