“Villon barreja l'erudició amb el llenguatge popular”

El primer que pot sorprendre és la vigència del seu missatge. S'entén per un clàssic un escriptor per l'obra del qual els anys i els segles no passen. Villon parla de coses que són d'un abast universal. Una altra cosa que pot sorprendre és el seu llenguatge. Fa una barreja d'erudició –té estudis– amb el llenguatge popular. La seva biografia, la seva manera de viure, el porta a estar amb la gent del carrer, delinqüents, gent de taverna, prostitutes... Aquest món marginal també el fa seu. És molt interessant la barreja d'alta cultura i de cultura popular.

Va ser tristament conegut, suposo que en els annals jurídics de l'època. Neix en un moment de molta confusió política. Ell, per sobreviure, tira per la part salvatge de la vida. Està a punt de fer-se capellà per obtenir beneficis eclesiàstics. El seu protector és Guillem de Villon i li dóna el nom. Aquest protector, que és un rector d'una parròquia de París, l'introdueix en el món eclesiàstic i cultural. Villon va a la universitat d'aquell moment, on hi ha una sèrie d'aldarulls. Té aquesta biografia rocambolesca o canalla, però també una gran profunditat de pensament. És una veu molt descarnada.

Aquestes balades en argot un francès tampoc les entén. És una llengua que s'inventa Villon a partir de l'argot de la coquillerie, que és un grup de desertors de l'exèrcit que es dediquen a delinquir per sobreviure. Ell hi té contactes i recrea aquest llenguatge argòtic.

Com passava en aquella època, l'obra de Villon no es publica. Uns 50 anys després, un llibreter de París troba els manuscrits i els publica. Acaba de sortir la impremta i l'obra de Villon té molta difusió. Cent anys després, Rabelais el reivindica i el fa sortir com un personatge més. Al segle XIX, els simbolistes, Baudelaire, Rimbaud, Verlaine, el tornen a reivindicar. Al segle XX, amb l'aparició del cinema, es crea com una mena de mite de Villon, el pobre Villon, és el vagabund rebel o una mena de Robin Hood, lluny del Villon real. Hi ha un munt d'obres de cinema inspirades en la figura de Villon. Durant el segle XX, Brassens, Bob Dylan o Ovidi Montllor el musiquen.

Feliu Formosa sí que tradueix l'any 77 14 o 15 balades. Però ara no es troben. Més recentment, Jaume Arnella, a partir d'una traducció de Jordi Teixidor, va cantar algunes balades. Aquesta és l'única aportació que ha tingut Villon a les lletres catalanes. I Gabriel Ferrater, en el Poema inacabat, en parla un moment. Per mi va ser un descobriment. De seguida que em vaig adonar que no estava traduït, em vaig encoratjar a fer-ho. Pensava que era una bona obra per traduir i per tenir-la en català. A partir del llibre, s'ha creat més interès i hi ha un projecte per fer una obra de teatre.

D'una banda, Ausiàs March, perquè és coetani. I pel que representa Ausiàs March respecte al trencament amb la lírica provençal. Per contingut, no gaire, tot i que els apropa la sinceritat del jo poètic. Hi ha una mena d'autoconfessió. Amb el rector de Vallfogona s'assemblaria per la via satírica i irònica. Villon és un dels primers representants de la poesia de la misèria.