Cultura

anàlisi

Un cinema acomplexat

El cinema català ha estat sem­pre un cinema acom­ple­xat. Per una estra­nya equació sem­blava que a Cata­lu­nya no s'hi podia fer bon cinema, que la indústria era patri­moni exclu­siu de Madrid i que les pel·lícules par­la­des en català eren per a un públic pro­vincià. A Madrid ho dei­xa­ven clar quan en els Goya igno­ra­ven bona part del que es feia a Bar­ce­lona. Encara que Pau i el seu germà, de Marc Recha, estigués a la secció ofi­cial de Canes, no se la nomi­nava. Encara que Honor de cava­lle­ria, d'Albert Serra, fos vista per tot­hom, ells apos­ta­ven per la de Manuel Gutiérrez Aragón, que mai va tra­ves­sar els Piri­neus. Aquesta auto­su­ficiència, per­fec­ta­ment abo­nada per deter­mi­nats dis­cur­sos mediàtics, ha pro­vo­cat que el públic també estigués acom­ple­xat. L'únic que obses­si­o­nava els ges­tors cul­tu­rals és que les pel·lícules ame­ri­ca­nes es veies­sin dobla­des al català.

Per pri­mer cop a la història dels Goya, una pel·lícula par­lada en català es troba entre les més fer­mes can­di­da­tes a gua­nyar el premi a la millor pel·lícula. Pro­ba­ble­ment no pas­sarà res i la ins­ti­tució de cine espa­nyol con­ti­nuarà escom­brant cap a casa, però l'èxit de Pa Negre ens ha de fer pen­sar a tots ple­gats. Per una banda, la pel·lícula d'Agustí Villa­ronga ens demos­tra que es pot fer un cinema català digne, sense com­ple­xos i amb un cert èxit de públic. Per l'altra, cer­ti­fica que no tota la indústria del cinema ha de ser necessària­ment madri­le­nya i que, a Bar­ce­lona, des de fa anys, s'hi està cre­ant una infra­es­truc­tura sòlida que ara no té res a enve­jar a la de Madrid. Si repas­sem una qüestió tan impor­tant com és la de l'edu­cació audi­o­vi­sual, veu­rem que, en els dar­rers quinze anys, a Cata­lu­nya s'ha tre­ba­llat més que a Madrid. Tenim una escola de cinema –ESCAC–, dos màsters uni­ver­si­ta­ris de docu­men­tal –Pom­peu Fabra i UAB–, facul­tats de comu­ni­cació audi­o­vi­sual i estu­dis de grau en comu­ni­cació cul­tu­ral. Pot­ser als acadèmics que voten els Goya tot això els importa poc, però no hi hau­ria hagut mai pel·lícules com Pa Negre, Tres dies amb la família, El cant dels ocells, Los con­de­na­dos o Garbo sense unes sòlides bases per crear nous pro­fes­si­o­nals i cre­a­dors capaços de fer que públic i indústria superin els vells com­ple­xos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.