La contra
Que comenci el rodatge, doncs!
Forts aplaudiments reben l'estrena al Fortuny de ‘Peus descalços sota la lluna d'agost', de Joan Cavallé, un muntatge que s'insereix en el que s'entén per memòria històrica
No és gaire habitual que un autor de les nostres contrades estreni una obra al Teatre Fortuny. Segurament que aquest va ser un dels reclams perquè un Fortuny ple de gom a gom rebés amb forts aplaudiments dissabte l'estrena de Peus descalços sota la lluna d'agost, de Joan Cavallé (Alcover, 1958), un text avalat pels premis 14 d'Abril de Teatre i Serra d'Or Crítica de Teatre. Avalat pels premis, i potser aquí hi ha un altre reclam, per la gosadia de Cavallé de tractar un tema relacionat amb la Guerra Civil espanyola, un episodi cabdal de la història del país i de les persones però que ha generat ben poca dramatúrgia.
El Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) ha assumit la producció de l'obra, com no podia ser de cap altra manera, i a l'estrena no hi va faltar la cronista. Ni la cronista ni el tot Reus (i potser el tot Alcover i part del tot Tarragona però això la cronista no ho sap, ja que no són els seus territoris i en desconeix la fauna), com ara el flamant delegat de Cultura, Jordi Agràs, que per raó del càrrec seurà a partir d'ara a la llotja presidencial al costat dels regidors municipals, que sempre queden molt fotogènics envoltats pels oripells del Fortuny. I va començar l'obra, que tracta sobre la descoberta d'unes restes humanes a partir de les quals, a mesura que avança la trama, es va sabent l'estremidora fi que van tenir les persones a les quals pertanyien. Peus descalços sota la lluna d'agost és un al·legat contra les guerres però, sobretot, contra la violència que exerceixen en la rereguarda. I contra la covardia de la gent que no fa res per aturar la massacre dels seus veïns i el silenci culpable amb què durant anys oculten la ignomínia.
Un tema, doncs, que tracta sobre la memòria històrica i que va interessar el públic. Tot i això, el públic es distreia de tant en tant perquè el muntatge no avançava de manera fina i s'entrebancava en alguns moments, ja sigui perquè Cavallé hi ha posat massa ingredients (els buscadors de fòssils, els arqueòlegs, els vigilants, els forenses, uns que escombren, els polítics, els periodistes i els fantasmes del passat, i tots interpretats per cinc actors, uf) o perquè el director, Albert Mestres, no els ha sabut cuinar prou bé. La posada en escena és correcta i austera però l'obra també pateix per la presència d'un narrador que no se sap ben bé què diu (la dicció de l'actor no hi ajuda gaire) i per alguns moments que volen ser còmics però que allarguen de manera innecessària l'espectacle (el moment sardana és pesat). Aplaudiments merescuts, però, a l'esforç de tots. I la resta són quatre costes que un bon rodatge llimarà. Els dies 19 i 20 de febrer l'obra es representa a Tarragona. Que comenci el rodatge, doncs!
I llàstima que l'obra s'estrenés al Fortuny, que és un teatre on el públic té la virtut de participar activament en el que passa dalt de l'escenari. I com ho fa? Doncs amb uns recitals d'estossegades que impedeixen el seguiment correcte dels diàlegs (al Bartrina la gent no té tanta tos, cois). Però a la tos persistent i constant es va sumar dissabte el Sonatone espatllat de la persona que estava asseguda al seient 16 de la segona fila de la platea. El xiulet constant que feia l'aparell era el que deu fer un obús quan l'ha escopit l'avió i està a punt d'impactar contra la bona i indefensa gent. Molt adequat per al muntatge.
