Una victòria per mèrits propis

En una primera impressió, és fàcil tenir la temptació d'atribuir l'aclaparadora victòria de Pa negre a una decisió salomònica dels acadèmics: obligats a triar entre el díscol president sortint –Álex de la Iglesia– i la més ortodoxa vicepresidenta –Icíar Bollaín–, van tirar pel camí del mig recompensant el talent de Villaronga. Sembla ser, però, que els vots dels professionals ja s'havien emès abans que esclatés la polèmica per la llei Sinde. I el cert és que Pa negre és molt millor que Balada triste de trompeta i queTambién la lluvia, i que Buried potser era massa de gènere i massa anglosaxona per triomfar.

Els nou Goya de Pa negre són el més visible d'un palmarès que també ha inclòs produccions catalanes com Bicicleta, cullera, poma o Lope, i que ha deixat fora d'altres com La mosquitera, Elisa K. i María y yo. Una tendència que es va començar a fer evident al Festival de Sant Sebastià, que va rebutjar les darreres obres de Fernando León i Achero Mañas i on totes les pel·lícules de l'Estat espanyol seleccionades eren catalanes o de directors catalans. Tampoc és casualitat que, en bona part, les nominacions dels Goya hagin coincidit amb les dels Gaudí... Potser ara es penedeixin de no haver enviat Pa negre als Oscar.

Un parell de comentaris sobre la transmissió de la gala –sense voler trepitjar competències de la secció de Comunicació–: per què el realitzador s'entestava a allunyar la càmera de la pantalla on s'homenatjava els desapareguts del 2010? I per què va ocultar durant uns desconcertants minuts la irrupció de Jimmy Jump? No ha de mostrar allò que passa a l'escenari, agradi o no?