Solució finesa

Un cop és mala sort. Dos, coincidència. Tres, fatalitat? Maledicció? Un cop més l'OBC ha patit la cancel·lació d'una batuta convidada, i un cop més la solució ha vingut de Finlàndia, la qual cosa parla tant de la qualitat de la seva escola directorial com de l'amplària de la xarxa de pesca de l'orquestra. El salvador aquest cop ha estat Tuomas Hannikainen, a qui no es pot atribuir tota la responsabilitat del so agre de la corda a la Simfonia en do major de Kraus que obria la sessió.

Les coses van millorar força amb el Concert per a violoncel de Schumann, molt més compacte que el Concert per a violí de la setmana anterior. Jean-Guihen Queyras va oferir una versió de gran lucidesa, amb una encomiable netedat en l'articulació que no era contradictòria amb la llibertat rapsòdica dels moviments extrems. Però ja que no desapassionada, la seva òptica sí que presentava cert distanciament emocional que, de forma paradoxal, va afavorir un temps lent gens afectat, establint un perfecte diàleg amb el violoncel de José Mor.

Hannikainen va donar àmplia demostració de la seva vàlua en una magnífica lectura de la Simfonia núm. 5 de Nielsen. Defugint l'efectisme gratuït, el director finlandès va construir en el primer temps una admirable progressió dramàtica, amb la pugna entre l'amenaça marcial del tambor i els intents d'establir un clima més efusiu, fins a la calma després de la batalla del clarinet conclusiu. L'energia desbordant del segon temps va tenir el seu zenit en la furiosa fuga situada al bell mig, abans que director i orquestra subratllessin el to afirmatiu de la catàrtica conclusió d'aquesta simfonia magistral.