Entrada triomfal

Tan bon punt va seure a la cadira, a Lluís Puig se li ha girat una feina que Déu n'hi do. Segurament una feina difícil de preveure, tot i que, bragat en mil històries, no haurà tingut gaires problemes per sortir-se'n. Fet i fet, no serà aquesta la patata més calenta que li caurà sobre la seva encara lluent taula del Centre de Promoció de Cultura Popular i Tradicional (buf! I per no quedar-nos sense alè amb aquest beneït títol, què us sembla un canvi de nom?). En tot cas serà una de les més galdoses, perquè, al cap i a la fi, tan inofensiu com és, a què treia cap polemitzar sobre el programa La sardana a l'escola? Poc com li agrada al conseller Mascarell que sorgeixin problemes absurds de les qüestions més planeres, és fàcil imaginar-se la gestió expeditiva que haurà tingut una situació com aquesta. Sobretot a partir del moment en què ha pres dimensions polítiques i altres grups parlamentaris s'hi han abonat. És probable que el buròcrata de l'administració que va trigar més del compte a signar el manteniment del suport econòmic al programa ni s'imaginés la repercussió del que estava fent. És probable que si li havien dit que calia estalviar, doncs se li acudís de retallar per aquí, sense aplicar gaire criteri ni social ni artístic ni educatiu. De fet, ni nacional, però això ara té poca importància. El que importa és que malauradament amb les qüestions culturals de base, és fàcil atrevir-s'hi. Què més dóna si uns milers de nens deixen d'aprendre a ballar sardanes? Al cap i a la fi, de què els servirà? Per tant, retallem sense buscar alternatives i tal dia farà un any. Per sort, la fortalesa i la consolidació d'El país a l'escola ha pogut més, i sembla que tot quedarà com estava. Esperem que per molt de temps, i que una nota dissonant d'aquest estil es recordi com una mera anècdota gens representativa.