Benvinguda

Tot i que no es pot par­lar de reti­rada perquè mai no ha dei­xat d'estar activa, feia uns anys que Ginesa Ortega havia aban­do­nat la pri­mera línia dins l'àmbit fla­menc en el que va emer­gir impe­tu­osa a prin­cipi dels noranta. Seduc­tora, pode­rosa, ins­tin­tiva i racial, la veu d'aquesta can­ta­ora de Sant Boi va apor­tar màgia i mis­teri a l'estètica d'un art que ella va saber afron­tar sense com­ple­xos. La seva apor­tació al mun­tatge d'El amor brujo amb la ja des­a­pa­re­guda Orques­tra de Cam­bra del Tea­tre Lliure i les seves col·labo­ra­ci­ons amb La Fura dels Baus són tan sols dos exem­ples de la capa­ci­tat d'adap­tació d'aquesta can­ta­ora gitana en els regis­tres més diver­sos. Ara, però, jun­ta­ment amb el Taller de Músics, Ginesa Ortega sem­bla deci­dida a recu­pe­rar el lloc que li cor­res­pon entre les pri­me­res dames del cante. És molt cons­ci­ent que la rein­serció en aquesta divisió d'honor exi­geix dedi­cació cons­tant a més de con­vicció abso­luta en ls seves pos­si­bi­li­tats. I així és com s'han de per­ce­bre els tres reci­tals que el pas­sat cap de set­mana va ofe­rir al Sant Andreu Tea­tre. Acom­pa­nyada per dues gui­tar­res i per­cussió, la can­ta­ora va des­ple­gar un reper­tori de cos sen­cer que va ini­ciar amb unes alegrías i va cul­mi­nar amb la versió enne­grida d'un clàssic com La Tarara. Pel mig, un home­natge a Morente i una adap­tació del Bes sense port de Maria Mercè Marçal en els quals va exhi­bir força i inten­si­tat. Cal donar-li la ben­vin­guda i ani­mar-la perquè recu­peri el lloc que es mereix entre les grans veus del fla­menc d'avui.