Molt carisma

Morfi Grei podia haver-ho fet fàcil mun­tant una banda de mer­ce­na­ris i vivint de les ren­des de La Banda Tra­pera del Río, però ha vol­gut bus­car una via més arris­cada: s'ha envol­tat del duet d'electrònica punk Elec­tro­pu­tas i de la gui­tarra de Betty Love per parir un disc fosc i espès com és Cie­los move­di­zos. I com a bon gat vell ha sabut caure amb les qua­tre potes i sobre­viure amb la dig­ni­tat dels vete­rans. Una temàtica que no deixa a ningú indi­fe­rent amb un retrat cru de des­trucció, tor­tura i, sobre­tot, mort. Un tema que Morfi ha vis­cut de prop a la seva pròpia banda: por­tava un pen­joll amb cen­dres del des­a­pa­re­gut bate­ria Raf Pulido.

Que en un con­cert de Morfi Grei hi hagi caos, des­co­or­di­nació i perill, és gai­rebé marca de la casa. Que fallin les màqui­nes, que les gui­tar­res es des­a­fi­nin a la pri­mera o que els ner­vis de l'estrena pro­vo­quin errors, són peti­tes engru­nes que se solu­ci­o­nen amb tones de carisma, i d'això en Morfi en va ben sobrat. Els errors que­den mini­mit­zats quan ell es deixa lite­ral­ment la pell i con­ver­teix el caos en un exer­cici de pro­vo­cació i perill d'essència punk on l'única sor­tida és tirar enda­vant sense por al ridícul, arra­sant-ho tot. I tot ama­nit amb un reper­tori basat en les cançons noves, àcides, cor­ro­si­ves i amb un cert toc gòtic i glam com a Rebelde light, la cru­esa d'Amor sucio o una estre­mi­dora lec­tura del Te recu­erdo Amanda de Víctor Jara. I per al final va dei­xar un record a la seva car­rera en soli­tari dels vui­tanta que va incloure l'emblemàtica Ciu­tat podrida.