El savi Amigó i el candidat Soro

La revista Lo ViOlí, escrit així perquè el títol fa referència als dos pro­duc­tes de la terra per excel·lència que té el Pri­o­rat, ha dedi­cat un repor­tatge de l'últim numero al savi Ramon Amigó tal com s'espera d'una revista ges­tada en un cen­tre d'estu­dis, en aquest cas el Cen­tre d'Estu­dis del Pri­o­rat. Els cen­tres d'estu­dis locals acos­tu­men a pro­duir seri­o­ses, aus­te­res i excel·lents publi­ca­ci­ons que a vega­des fan l'efecte de ser els últims mohi­cans de la cul­tura autòctona, els que es resis­tei­xen a per­dre el plaer de fer pas­sar els dits per unes pla­nes grui­xu­des i a vega­des seti­na­des on tenen cabuda gran vari­e­tat de gèneres i temàtiques. És difícil que fulle­jant una d'aques­tes revis­tes no t'enganxi un o més dels seus arti­cles.

Això ho pen­sava la cro­nista diven­dres pas­sat a la sala d'actes del Cen­tre de Lec­tura men­tre espe­rava que acabés de par­lar el pre­si­dent de la secció de geo­gra­fia i història de l'enti­tat, l'incom­bus­ti­ble, entu­si­asta i incan­sa­ble Quim Besora, el qual expli­cava al públic les raons d'haver con­vi­dat els res­pon­sa­bles de Lo ViOlí a pre­sen­tar el número de la revista dedi­cat al savi reu­senc. Va ser un acte que va aple­gar admi­ra­dors de l'obra d'Amigó, amics i dei­xe­bles i com­panys del savi en la seva entrega als estu­dis de toponímia i onomàstica, com l'Eugeni Perea de Riu­doms o el Fer­ran Jové de les Bor­ges del Camp. Un camp, aquest de la toponímia i l'onomàstica, que també està en vies d'extinció perquè s'està la mar de bé a casa fent amics vir­tu­als a dojo per inter­net i fa molta man­dra, però molta, posar-se les xiru­ques, aga­far la mot­xi­lla i anar pels pobles a par­lar amb la gent per saber com i de quina manera diuen les coses i, en con­seqüència, com i de quina manera veuen el món. Sort que per­so­nes com Coro­mi­nes, Iglésies, Amigó, Perea, Jové i Jas­sans, entre molts altres, tots ells expo­nents clars de totes les resistències cul­tu­rals, han gas­tat molts parells de xiru­ques perquè tin­guem el país, sobre­tot les comar­ques meri­di­o­nals, ben car­to­gra­fiat de noms de lloc i de per­sona. Això va ser molt resu­mit el que va dir, i amb millors parau­les, és clar, l'escrip­tor Xavier Gar­cia, res­pon­sa­ble del repor­tatge dedi­cat a Amigó de Lo ViOlí i de la lloa del savi que va fer a Reus. I el savi què? Doncs als 86 anys cada vegada sem­bla més diver­tit per tot el que veu al seu vol­tant. Va donar les gràcies a tort i a dret i va fer gala de la gran memòria que encara serva per recor­dar, per exem­ple, que va tenir una relació epis­to­lar i telefònica fa sis anys amb Edu­ard Bar­celó, del Cen­tre d'Estu­dis del Pri­o­rat, quan bus­cava pous de gel per la comarca. Pous de gel! Preciós.

Quan va aca­bar l'acte, la cro­nista es va apro­par a alguns mem­bres de l'esta­blish­ment cul­tu­ral de Reus per saber com s'havia rebut la notícia que Qui­met Soro serà el regi­dor de Cul­tura si CiU gua­nya les elec­ci­ons muni­ci­pals. Doncs es peta­ven de riure, els poca-sol­tes! Res con­tra el Qui­met, que segur que és una per­sona sim­pa­tiquíssima, però s'espe­rava alguna cosa més del “govern dels millors” de Per­lli­cer. A vega­des, triar l'eslògan abans que les per­so­nes fa caure els polítics en cru­els para­do­xes. Però res, Qui­met, tu tran­quil i fes la teva, que aquests de la cul­tura de Reus són uns pere­pu­nye­tes.