Potser morirà d'inanició

Era el cinquè any que la dele­gació del govern a Girona con­vo­cava un esmor­zar lite­rari, el pri­mer amb el nou dele­gat, Eudald Casa­desús, amb govern nou i amb seu nova, a l'antic hos­pi­tal de Santa Cate­rina, nomen­cla­tura que algú s'ha obs­ti­nat a mirar de des­vin­cu­lar de la nova seu de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya a Girona. El temps dirà si això va ser una dèria del dele­gat ante­rior i si el nou la com­par­teix. És igual d'absurd que inten­tar que la Fon­tana d'Or, edi­fici que és cone­gut per aquest nom des del 1787, passi a ser única­ment el Cai­xa­fo­rum, com sem­bla que ho volen si veiem la publi­ci­tat que hi ha pen­jada als fanals. La deno­mi­nació tra­di­ci­o­nal d'aquest immo­ble, monu­ment pro­te­git, no apa­reix enlloc, ha estat obvi­ada. Tot i així, no deixa de ser un símptoma clar de com ha can­viat el punt de vista de l'obra social des que Caixa Girona va ser absor­bida, per mol­tes pro­cla­mes d'amor al ter­ri­tori que es facin. És inútil for­mu­lar-les si els fets les con­tra­di­uen contínua­ment.

Tor­nant a la jor­nada d'ahir, va ser el cinquè esmor­zar en què, a més de con­vi­dar autors, edi­tors i lli­bre­ters giro­nins, també s'hi va con­vi­dar la premsa. Va ser l'esmor­zar més migrat de tots els que s'han cele­brat, sobre­tot quant a presència d'autors, ja que era l'espècie menys nom­brosa de totes. Els repre­sen­tants de la premsa hi vam per­pe­tuar la nos­tra imatge de Car­panta i hi vam assis­tir en un bon nom­bre, però cal dir, en el nos­tre descàrrec, que per afron­tar dia­des d'aquesta mena, tre­ba­llant en aquest sec­tor, cal haver esmor­zat abun­do­sa­ment. És interes­sant des­ta­car el canvi d'espai, el ter­cer en cinc anys, ja que el Palau Sol­terra, seu, entre d'altres, dels ser­veis ter­ri­to­ri­als de Cul­tura a Girona, ha estat envaït pels tèrmits, com la lite­ra­tura està envaïda de pseu­do­au­tors, que la cor­quen sense mise­ricòrdia. Així doncs, del pati del Palau es va pas­sar al con­vent de Sant Josep, seu de l'arxiu històric de la ciu­tat, per tor­nar al pati del Palau i, aquest any, can­viar a l'antic hos­pi­tal de Santa Cate­rina, al vestíbul ins­ti­tu­ci­o­nal de l'immo­ble. Segons va expli­car el con­vi­dat d'ahir, Fre­de­ric Sunyer, exal­calde de Pala­fru­gell de CiU –curi­o­sa­ment el par­tit que hi governa–, amic de Pla i pro­mo­tor de la fun­dació que du el nom de l'escrip­tor, quan l'edi­fici feia la seva funció ante­rior era l'avant­sala de les cabi­nes de raigs X. L'esmor­zar d'ahir, però, va estar lluny de ser una radi­o­gra­fia del món lite­rari gironí. Posats a espe­cu­lar res­pecte al poc lluïment de l'acte, de motius, n'hi podria haver força: que fos un dis­sabte, el pri­mer, seguit del temps, ines­ta­ble; per l'hora –de bon dematí–, per la manca d'actu­a­lit­zació del cens d'autors i, a més, per l'estruc­tura mateixa de l'acte, amb apa­rença d'impro­vi­sat, de sobre­vin­gut.

La diferència del nivell qua­li­ta­tiu de la tro­bada res­pecte de l'any pas­sat, ja no quant a nom­bre d'assis­tents sinó quant a interès dels par­la­ments, va ser més que remar­ca­ble. L'any pas­sat l'esmor­zar va ser dedi­cat als edi­tors, i Manuel Costa-Pau (Lli­bres del Segle) va fer un par­la­ment abran­dat, rei­vin­di­ca­tiu, bri­llant, en defi­ni­tiva, interes­sant i engres­ca­dor. Abans es va cele­brar l'inici de les dotze hores de lec­tura de Pla, que tra­di­ci­o­nal­ment orga­nitza la Fun­dació Josep Pla però a Pala­fru­gell, acte retransmès en directe en una pan­ta­lla gegant al tea­tre muni­ci­pal de la loca­li­tat bai­xem­por­da­nesa, on va con­ti­nuar l'acti­vi­tat. El motiu pel qual va començar a la capi­tal va ser que la lec­tura era del lli­bre de Pla Girona, un lli­bre de records. Hi va haver cert enginy i una idea clara de què es volia fer i per què va ser un acte fes­tiu.

Ahir, tot i que l'esmor­zar va estar dedi­cat a la figura de Josep Pla, en el 30è ani­ver­sari de la seva mort, no hi va haver cap idea més enllà d'allò con­ven­ci­o­nal i de man­te­nir la tra­dició per inèrcia. Fre­de­ric Sunyer va pren­dre la paraula i va recor­dar un parell d'anècdo­tes intrans­cen­dents, il·lus­tra­ti­ves de la sor­ne­gue­ria que carac­te­rit­zava l'escrip­tor pala­fru­ge­llenc, i va cloure l'acte amb una lec­tura d'un breu frag­ment d'El qua­dren gris. Punt i final i, després, tots al pati de les Magnòlies, a fer la foto de família. Tot seguit, alguns dels autors pre­sents se'n van haver d'anar a sig­nar lli­bres; només alguns; bé, de fet, pocs, molt pocs. O aquest acte es revi­ta­litza, o bé morirà d'ina­nició.