L'empenta dels joves i l'èxit televisiu catapulten la novel·la del bolero

El mateix dia que la seva pare­lla l'aban­dona i el seu món s'enfonsa, en Dani rep la tru­cada d'un pare des­es­pe­rat que li demana ajuda perquè trobi el seu fill des­a­pa­re­gut. En Dani, que es dedica al pecu­liar ofici de loca­lit­zar nens extra­vi­ats, passa de cop de ser un home de qua­ranta anys que acaba de veure frus­trat el seu propi desig de ser pare a con­ver­tir-se en un detec­tiu que s'aferra a la urgència de res­ca­tar l'amor per­dut d'un altre per aca­bar d'enfron­tar-se al seu propi pas­sat, al món de la infància, als pai­sat­ges que va conèixer a Capri i a les ense­nyan­ces de les dues per­so­nes que més van aju­dar-lo a com­pren­dre el veri­ta­ble sen­tit de la vida. Si tu em dius vine ho deixo tot, però digue'm vine (Rosa dels Vents), la nova novel·la del guio­nista, actor i direc­tor de tea­tre i cinema Albert Espi­nosa, torna a recórrer a uns ingre­di­ents infal·libles per robar el cor dels lec­tors: els nens, la seva innocència robada, i el viatge a la feli­ci­tat a través de la superació del dolor. Ahir, com era de pre­veure, va ser el gran èxit de ven­des d'un Sant Jordi que tenia vacant la plaça que altres anys han ocu­pat els fenòmens lite­ra­ris de Car­los Ruiz Zafón o Stig Lars­son amb aquesta història amb aires de bolero que deu bona part del seu èxit al feno­men tele­vi­siu de Pol­se­res ver­me­lles, una sèrie que tiba fort la corda de les emo­ci­ons a través dels nens i ado­les­cents ingres­sats a la planta d'onco­lo­gia d'un hos­pi­tal i de la qual Espi­nosa, que també va haver de superar un càncer infan­til, és el guio­nista. Amb raó, més d'un con­si­dera que el també guio­nista de la pel·lícula Planta 4a i que va debu­tar l'any pas­sat en la novel·la amb Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo fabrica en rea­li­tat pro­duc­tes juve­nils.

A Girona, de fet, els lli­bre­ters esta­ven tan con­vençuts del seu ganxo entre les joves pro­mo­ci­ons de lec­tors, que temien exhau­rir-lo abans que acabés el dia, com va pas­sar en algu­nes para­des amb 1Q84, del japonès Haruki Murakami, tan lle­git any rere any que ahir pot­ser ningú no hi comp­tava gaire. En canvi, no van fallar les pre­dic­ci­ons que augu­ren requesta per a l'últim gua­nya­dor del Sant Jordi de novel·la, i Ramon Sol­sona, amb L'home de la maleta, va ser també un dels més sol·lici­tats de la diada a Girona, tot i que en estreta riva­li­tat amb Sílvia Alcántara i La casa can­to­nera, la segona novel·la que publica després de l'èxit ines­pe­rat d'Olor de colònia.

Entre els autors giro­nins, el tri­om­fa­dor indis­cu­ti­ble va ser el besa­lu­enc Martí Giro­nell, amb L'arqueòleg, una altra intriga històrica, aquest cop pro­ta­go­nit­zada per un detec­ti­vesc monjo de Mont­ser­rat. Les cau­ses per­du­des, de Xevi Sala, i Un hotel a la costa, de Nancy Jonhs­tone, en tra­ducció del sal­tenc Miquel Berga, van ser dos dels altres títols de vin­cu­lació giro­nina més dema­nats.