Un Salt de cultures

A Salt no hi ha lli­bre­ries, en tot cas només pape­re­ries que des­pat­xen els títols de la tem­po­rada, i a vega­des algun saldo oca­si­o­nal de l'any de la Maria Cas­ta­nya, com ara Los gozos y las som­bras en edició natu­ral­ment de but­xaca o algun Cyrano de cober­tes recre­ma­des pel sol de l'apa­ra­dor. Algu­nes d'aques­tes relíquies s'exhi­bien ahir en les poques para­des exclu­si­va­ment de lli­bres que hi havia al pas­seig Ciu­tat de Girona, i encara més aviat per acom­pa­nyar altres pro­duc­tes més vis­to­sos, com ara colla­rets nige­ri­ans, piru­le­tes en forma de rosa, samar­re­tes dels cas­te­llers, fili­gra­nes de gan­xet o fullets de pro­pa­ganda rei­vin­di­ca­tiva. Perquè el Sant Jordi, a Salt, no l'aixe­quen pas les lli­bre­ries, sinó les flo­ris­te­ries, assor­ti­des d'uns rosers esplen­do­ro­sos, i les asso­ci­a­ci­ons cul­tu­rals, nom­bro­ses, variadíssi­mes i d'un acti­visme ben mus­cu­lat i sobre­tot enco­ma­nadís. Hi eren quasi totes, des del Club de Bàsquet local, fins al grup de cosi­do­res de Càritas, pas­sant pels Mar­recs, els Amics dels Gegants, els balla­rins del Nou Espi­ral, la Coral Tri­bana, l'asso­ci­ació de veïns del Veïnat, el grup Amad de Dones de Salt –que pin­ta­ven les mans amb henna a dues noies abi­lla­des amb unes túniques dig­nes de ceri­mo­nial–, la gent d'Inde­pen­dents per Salt, l'asso­ci­ació de pares i mares de primària de l'escola El Gegant del Rec i el col·lec­tiu sikh, que repar­tia gratuïtament un men­jar típic fet amb patata i farina, acom­pa­nyat d'un got de te, amb un som­riure tan dolç i invi­ta­dor, que més d'un via­nant recu­lava quan l'hi ofe­rien pen­sant que allà hi devia haver alguna trampa o perfídia oculta. No, no, l'empa­nada era tan ape­ti­tosa com saci­ant, i l'ama­bi­li­tat dels sikhs, que es diri­gien als pas­se­jants en un català digníssim, no tenia res de tèrbola. De fons, en lloc de l'insu­por­ta­ble fil musi­cal que s'ha esti­lat durant anys a mol­tes ciu­tats, al pas­seig de Salt només se sen­tien els per­cus­si­o­nis­tes del grup Casumaï de l'asso­ci­ació sene­ga­lesa Oudi­o­dial, espe­ci­a­lis­tes a posar color a bodes, bate­jos i fes­tes en gene­ral, segons anun­ci­a­ven, i que ani­ma­ven la parada amb una música bellu­ga­dissa, exul­tant, que arren­cava sal­ti­rons i pica­ment de mans de la mai­nada que s'emba­da­lia davant els tam­bors i les pan­de­re­tes. Perquè aquí la festa era sobre­tot dels nens, els únics que ben mirat tro­ba­ven lli­bres de tapa aco­lo­rida i fresca a les para­des, fos­sin de la Tina super­bruixa o de l'intrèpid Sr. Coc.