cultura

La contraportada

Els temps (continuen) estranys

Els ‘Temps estranys', entre els anys 1941 i 1975, sobre els quals ha escrit llargament l'escriptor Xavier Amorós (Reus, 1923), sembla que continuen

Sí, d'acord: hem passat Sant Jordi (relativament feliç, haig de suposar) i avui és la Moreneta (ajuda'ns, si us plau, avui al Bernabéu), però els Temps estranys, entre 1941 i 1975, sobre els quals ha escrit llargament Xavier Amorós (Reus, 1923), semblen continuar. I, és clar, la temptació és massa fàcil per deixar-la perdre.

Amb aquest poeta, narrador, memorialista, home de teatre i traductor reusenc –que fa pocs dies ha ajustat els seus vuitanta-vuit (per molts anys!)– hi he mantingut amb gran profit meu algunes pacients, pacífiques i pacificadores converses que m'han permès conèixer les seves interioritats escèniques, per dir-ho teatralment com fa al cas.

El cas, també, és que aquests Temps estranys (títol general de la seva gran trilogia de memòria personal i col·lectiva, entre 1941 i 1975) em van arribar, ara fa un any, com a quart volum de la seva Obra Completa que, a cura de Rosa Cabré, amb introducció de Magí Sunyer i amb l'esperit sempre sobrevolant i inductor de Pere Anguera, edita molt dignament l'Ajuntament de Reus. I aquest rajol de prop de 1.100 pàgines diria que gairebé va haver de ser traslladat pel missatger (el recader o ordinari, com en deien abans) per grua mecànica, tal era el seu pes i el seu volum. A la portada, si ho recorden, un adolescent Amorós, en plena guerra, amb mirada enllà, però sobretot cap a l'infinit interior, quasi colgat per l'herbei d'un camp d'Almoster, refugi més segur que el de les parets reusenques.

Contemplant llargament aquesta imatge de xiquet malenconiós (ara que tinc quinze anys!) m'he arribat a fer càrrec de la seva vida futura: de la immediatament posterior, tan dilatada (quan escriví aquests maons de memòria sobre els “Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca”), i de la que va venir després, del 1976 fins a l'actualitat, temps llargs com els anteriors (que també han resultat estranys), els quals han estat igualment escrits per Amorós a través d'una escriptura passada pel sedàs del periodisme.

Jo no sé, ara, si el memorialista té previst publicar –diguem-ne de manera resumida i com un cop de puny– els materials humans, polítics i culturals sedimentats al llarg dels temps de transició i de democràcia, ben proveïts dels millors guarniments d'una societat que es creu desenvolupada: atemptats, bombes, cops d'estat, repressions policials, morts, ferits, extorsions, corrupcions, xantatges, fraus, prevaricacions, favoritismes, oportunismes, canvis de camisa (i altres draps interiors), frustracions, depressions, rigideses, en fi, tot el rosari que coneixem.

Però, a diferència de com santament va fer l'enyorat Pere Anguera, que insistí a Amorós que escrivís tot aquest serial franquista dels Temps estranys, jo ara no em veig en cor de demanar-li (tot i que indirectament pugui semblar-ho) que reescrigui i publiqui la segona tongada d'aquests temps més recents, que continuen sent estranys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
música

Aire, el nou projecte dels cassanencs Anna Pérez i Xevi Vallès, estrena el seu primer disc

cassà de la selva
cultura solidària

El 19è festival El Patio de La Penyora arribarà dimarts al centre penitenciari de Wad-Ras

girona

Manrique salva el primer curs al Lliure amb un cartell molt popular

BARCELONA
ART

Clara Oliveras honora l’exili de l’avi al Mume a través d’una pala

La Jonquera
ART

El MNAC adquireix una pintura de Tamburini gràcies a una donació de la Godia

BARCELONA

La primera trobada de productors gironins d’arts escèniques serà el 18 de juny

salt
la bisbal d’empordà

Més de 40 espectacles i una aposta pel circ inclusiu en la Fira del Circ al Carrer

LA BISBAL D’EMPORDÀ
Sónar 2024

La IA ens farà la bugada, no les cançons

BARCELONA
Crítica

Aquells que moren quan estimen