Natura massa morta

Heus aquí un artefacte singular, una pel·lícula mexicana dirigida per un australià i centrada en un únic escenari i un tema obsessiu: el sexe, les seves perversions, el seu llenguatge, la manera en què amaga frustracions i soledats diverses. Una freelance que busca el contacte físic per internet. Un apartament claustrofòbic. Un home estrany, que apareix i desapareix de la vida d'aquesta noia. La intriga i la por al voltant de les seves intencions… Tot el material és extremadament interessant com a punt de partida, i malgrat això Año bisiesto té alguna cosa d'impostat, d'artificiós, que la fa esdevenir previsible, exactament el contrari del que vol ser.

Sembla que el silenci, els plans llargs i la buidor siguin garanties de cinema radical i de qualitat. De vegades, però, això es transforma en una fórmula i el resultat és més aviat rígid. Potser aquesta era la intenció de Michael Rowe en el seu primer llargmetratge, filmar una natura morta que de vegades desperta i se'ns fa vívida davant els nostres ulls, però el que passa és que Año bisiesto utilitza la seva parsimònia no tant per crear un clima –que ja hi és des del principi— com per donar forma a vinyetes repetitives que s'acumulen i pretenen aportar una mica més cada cop que apareixen. No és així sempre, i la suma de totes elles resulta alhora inquietant i presumptuosa. D'una banda, la lletjor de tot el que veiem, allò desagradable que desprenen cossos i decorats, és una mena de revulsiu contra la pulsió voyeurística de l'espectador. De l'altra, la rara pulcritud de la posada en escena neutralitza aquesta sensació. Entre les dues opcions, Año bisiesto és un film estimable, però sense vida. Era això el que pretenia?