Mutacions còmiques

La comèdia ame­ri­cana con­ti­nua can­vi­ant a gran velo­ci­tat. Després del gran període de la “comèdia gam­berra”, ara és com si aquells joves imma­durs que les pro­ta­go­nit­za­ven inten­tes­sin inte­grar-se soci­al­ment i des­co­bris­sin el món femení, fins i tot la vida en pare­lla. Carta blanca és un exem­ple per­fecte d'aquesta mutació perquè, a més, està diri­gida pels Far­relly, els matei­xos que gai­rebé van inau­gu­rar la tendència, en el seu ves­sant més esca­tològic, amb pel·lícules com ara Algo pasa con Mary. En aquest sen­tit, Carta blanca podria ser la seva entrada, amb tots els honors, en l'uni­vers adult: comèdia amb un look sofis­ti­cat, que aborda el matri­moni i el tedi, el pas dels anys i la rutina, amb una posada en escena que podria sem­blar més pro­pera a algu­nes comèdies dels cin­quanta que a l'estil des­as­trat que es por­tava fins ara.

No ens enga­nyem, però, perquè Carta blanca és igual de cafre i pas­sada de rosca que les seves pel·lícules ante­ri­ors. El que passa és que també resulta simp­tomàtica dels can­vis que refe­ria abans. Les dones que, con­vençudes que els seus marits neces­si­ten una mica de lli­ber­tat per recu­pe­rar la passió, els dei­xen uns quants dies de “carta blanca” esde­ve­nen les pro­ta­go­nis­tes a l'ombra d'una crònica mali­ci­osa, des­tra­lera, sobre el com­por­ta­ment mas­culí i els seus ritu­als. I es trans­for­men també en les grans tri­om­fa­do­res de la jugada, encara que la part final sigui pot­ser massa aco­mo­datícia: comèdia més negra del que sem­bla, però també arítmica i desi­gual, resulta més interes­sant per les con­tra­dic­ci­ons que pro­posa sobre l'evo­lució del gènere que per l'har­mo­nia del con­junt. I és que qui li demana har­mo­nia, a la comèdia con­tem­porània?