A ‘Cop de rock', des de l'emoció
Vaig treure el cap als càstings que Dagoll Dagom ha organitzat al Poliorama per trobar els actors i actrius del musical Cop de rock, inspirat en les cançons que van triomfar en l'era daurada del rock català. Que no s'enfadin els fans de Manel o els Amics de les Arts i tots els que afirmen que la nostra música té més qualitat ara que abans: en dic “era daurada” perquè van ser els anys en què per primera vegada a la història uns quants grups de pop, cantant en la nostra llengua, omplien pavellons, camps de futbol i grans recintes amb una mitjana de vuitanta concerts per temporada. Les xifres d'assistència eren tan espectaculars que la majoria de catalans tenen algun record de la seva vida vinculat a un grup de rock o a una cançó de l'època: el primer petó, la primera parella, una melodia que cantaven pares i fills a casa, la cançó d'un amic íntim, la desinhibició, el descobriment de l'alcohol, el tast de drogues, la gran festa juvenil... El rock era més que música, la banda sonora d'una generació, sobretot a la Catalunya que no és Barcelona.
Paradoxalment, els participants del càsting tenen poc més de vint anys i difícilment poden recordar res del rock català. Quan vaig conversar amb alguns d'ells per saber si tenien algun component emocional que els motivava del Cop de rock, més enllà del professional, un noi de l'Ebre em va confessar que de petit tenia mitificats els Lax'n'Busto i Els Pets, i que gràcies a ells va decidir aprendre a tocar la bateria. Una noia, en canvi, em va confessar que mai oblidaria l'actuació de Vilafranca dels Sau, en què va morir el Carles Sabater, i una altra, que el primer concert que va veure a la seva vida va ser l'homenatge a Sabater. És a dir, els protagonistes del Cop de rock van entrar en el món de la música just quan l'era daurada del rock català arribava al seu final.
