La por més real

Des d'El pro­jecte de la bruixa de Blair, el cinema de ter­ror ha vis­cut una dolo­rosa trans­for­mació: la posada en dubte de tot el que el retrata com a reflex d'allò sobre­na­tu­ral, la pos­si­bi­li­tat que la por no sigui visi­ble, que no es pugui atra­par en una imatge. Aquesta era l'única idea apro­fi­ta­ble de Mons­tru­oso i Para­nor­mal acti­vity, que també van uti­lit­zar el pro­ce­di­ment del docu­men­tal dins la pel·lícula –algun per­so­natge o meca­nisme filma allò que veiem– per tal d'expres­sar aquesta crisi del gènere. I també va ser­vir a George A. Romero per fer El dia­rio de los muer­tos, en què la seva inter­mi­na­ble saga zombi esde­ve­nia una crònica fil­mada, gai­rebé rea­lista. Doncs bé, El último exor­cismo seria l'equi­va­lent d'aquests films en el ter­reny del cinema de pos­ses­si­ons demoníaques. I el resul­tat final és molt més pro­per a Romero (sal­vant les distàncies) que a les altres pel·lícules esmen­ta­des.

Produïda per Eli Roth (res­pon­sa­ble de la nota­ble Hos­tel i col·labo­ra­dor de Taran­tino a Mal­di­tos bas­tar­dos) i diri­gida pel quasi debu­tant Daniel Stamm, El último exor­cismo segueix uns docu­men­ta­lis­tes que volen fil­mar un exor­cisme en directe guiats per un sacer­dot escèptic. A poc a poc, però, Roth i Stamm reve­len que allò que els interessa no és uti­lit­zar aquest marc nar­ra­tiu com a excusa per a un altre film de pos­ses­si­ons, sinó posar a prova la paciència del fan del gènere amb una des­cripció des­pi­e­tada de l'Amèrica pro­funda i el seu fana­tisme religiós, que deixa en segon terme la part ter­rorífica. Amb un sen­tit de l'humor vidriòlic, El último exor­cismo des­pu­lla el gènere perquè veiem què s'hi amaga al dar­rere. I la por acaba sor­tint de la rea­li­tat fil­mada i de tot el que ens oculta.