Un cor excepcional

Quan l'emoció aflora. Quan no vols que allò s'acabi. Quan l'admi­ració no només és sos­tin­guda, sinó que va aug­men­tant de manera pro­gres­siva, diries que ets davant d'alguna cosa excep­ci­o­nal, i Ope­retta, de Cor de Tea­tre, és un espec­ta­cle excep­ci­o­nal. Aquesta sen­sació es veu reforçada si es conei­xen els pre­ce­dents, la tra­jectòria de la for­mació banyo­lina, la seva manera de tre­ba­llar, de viure la música –el cant coral en con­cret– i d'afron­tar els rep­tes. Ope­retta és un salt qua­li­ta­tiu en la tra­jectòria de Cor de Tea­tre supe­rior al que va fer amb el seu dar­rer espec­ta­cle ama­teur, El con­cert. La feina dels can­tai­res banyo­lins en aquest mun­tatge, amb direcció escènica de Jordi Purtí, és espec­ta­cu­lar; el vir­tu­o­sisme en la inter­pre­tació d'algu­nes de les ober­tu­res i àries més popu­lars del cant líric supera qual­se­vol expec­ta­tiva, tenint clar que no és de caire pura­ment operístic, sinó que la idea és fer-ne una adap­tació perquè els 26 can­tai­res hi posin l'har­mo­nia, el cor i els solis­tes. Ho fan tot, i ho fan tan bé que arriba el punt en què el públic s'ha d'esforçar per recor­dar que no hi ha orques­tra, que no hi ha més música en directe que la que inter­pre­ten a cap­pe­lla el cor que diri­geix amb passió i mes­tratge David Costa.

Esce­nari fosc. Sen­zi­llesa. Només pla­fons negres, dues bom­be­tes de llum crua i una superfície coberta de moqueta ver­me­lla. Arriba un ope­rari car­re­gant un piano de mitja cua que planta al vell mig de l'esce­nari, de dins les entra­nyes del qual ani­ran eixint els can­tants de Cor de Tea­tre men­tre inter­pre­ten la Marxa tri­om­fal d'Aida, de Verdi. Pre­pa­ració de l'attrezzo a la vista del públic, i comença l'espec­ta­cle. El llen­guatge de Jordi Purtí, que amb Ope­retta estrena el seu 50è mun­tatge, és ple­na­ment recognos­ci­ble i, en aquest cas, molt més si ante­ri­or­ment s'ha vist Hop!era, ja que algu­nes de les situ­a­ci­ons que s'hi plan­te­gen, com ara la que il·lus­tra el Brin­dis de La Tra­vi­ata –una de les més diver­ti­des–i el Cor d'esclaus de Nabucco, per dir-ne alguna, són gai­rebé cal­ca­des. Carac­te­ritza aquesta manera de fer una certa volun­tat de trans­gressió, que ha notat una mica el pas del temps, i un humor entre gam­berro, ama­ble, blanc i, en oca­si­ons, naïf, molt pro­per –a Hop!era van tre­ba­llar junts– al llen­guatge de Toni Albà, un altre refe­rent del tea­tre còmic del nos­tre país. És un llen­guatge força efec­tiu que, en línies gene­rals, fun­ci­ona bé, i l'espec­ta­dor reac­ci­ona fent escla­tar ria­lla­des; però el que no deixa d'admi­rar el públic, espe­ci­al­ment el que és afi­ci­o­nat al cant coral o el prac­tica, és la capa­ci­tat que tenen els mem­bres de Cor de Tea­tre per simul­ta­ni­e­jar la inter­pre­tació de la música a cap­pe­lla amb el gest –en oca­si­ons d'una gran exigència física–, excel·lint en les dues face­tes. ¿Com s'ho fan per no per­dre's quan, en comp­tes d'estar agru­pats per cor­des com si fos­sin una coral situ­ada en l'espai de manera con­ven­ci­o­nal, estan dis­se­mi­nats per l'esce­nari i, a més, simu­lant que van ben tor­rats o entrant i sor­tint d'escena per fer diver­sos per­so­nat­ges men­tre la soprano Montse Baeza porta a trenc de plor més de mig tea­tre amb la inter­pre­tació de l'ària Casta Diva (Norma, de Bellini)? O com quan no paren de moure's fent veure que són un mal­des­tre qua­dre de ballet, men­tre inter­pre­ten l'ària Mon coeur s'ouvre à ta voix (Samsó i Dalila, de Cami­lle Saint Saëns) amb Natasha Nes­terc­huk com a solista; o com quan el baix Nani Vila, dotat d'una vis còmica remar­ca­ble, encapçala un par­ti­cu­lar pilot de ciclis­tes que canta Mi par d'esser con la testa (El bar­ber de Sevi­lla, de Ros­sini) men­tre van fent quilòmetres.

L'evo­lució de Cor de Tea­tre, que va néixer i ha cres­cut sota l'aus­pici de l'Aula Muni­ci­pal de Tea­tre i que és una de les com­pa­nyies resi­dents de l'exem­plar Fac­to­ria de les Arts Escèniques de Banyo­les, la per­so­ni­fi­quen can­tants-actrius com ara la soprano Mari­ona Callís, amb un color de veu cap­ti­va­dor i, per la banda del gest, el baix Pere Quin­tana, quin gran pallasso s'ha reve­lat!

No hi ha en aquest país ni en el veí ningú que faci això que fa Cor de Tea­tre, una pro­posta fresca, inno­va­dora, que, tan­ma­teix, pre­senta alguna difi­cul­tat per dur de gira, com ara el gran nom­bre d'intèrprets. Però els res­pon­sa­bles de Somfònics, la pro­duc­tora que ha creat la mateixa com­pa­nyia i que, de fet, és signe de la seva pro­fes­si­o­na­lit­zació, con­fien superar les difi­cul­tats com fins ara, amb una dedi­cació i entu­si­asme enco­mi­a­bles.