Cinc contes d'Antoni Tur Ferrer

Antoni Tur Fer­rer (For­men­tera, 1945) va obte­nir, amb els cinc con­tes que inte­gren Blanc, blau i negre i altres nar­ra­ci­ons, el VIII Premi de Relats Curts Joan Cas­telló. El mes de febrer del 2009 es publicà el con­junt de relats en un petit volum en una coe­dició del Con­sell d'Eivissa i l'Edi­to­rial Medi­terrània-Eivissa.

Dues de les cinc nar­ra­ci­ons són una sub­til però deci­dida invi­tació a refle­xi­o­nar sobre la bre­ve­tat del plaer i la immi­nent arri­bada de la tragèdia (Blanc, blau i negre) i sobre la de vega­des doble, de vega­des tri­ple, moral de l'hipòcrita car­re­gat de diners d'avui, que és l'hipòcrita car­re­gat de diners de sem­pre (Barri resi­den­cial). Les altres tres nar­ra­ci­ons con­te­nen el des­ple­ga­ment d'un camí, d'un viatge, ja sigui el d'una anècdota tan entra­nya­ble com antiga (Mati­ners), o el que con­du­eix a una gran catàstrofe que, al final, i feliçment, es pot superar (Quan viat­jar era encara una aven­tura o Nau­fragi).

En gene­ral, el lec­tor té al davant un nar­ra­dor en pri­mera per­sona que evoca o il·lumina un epi­sodi vis­cut o una experiència per­so­nal que la memòria li apropa. En el cas del conte titu­lat Mati­ners és la ter­cera per­sona nar­ra­dora qui, des d'una dimensió pràcti­ca­ment docu­men­ta­lista, pre­senta al lec­tor una història de finals del segle XIX. Es tracta d'una anècdota que ofe­reix un inne­ga­ble sabor cos­tu­mista, el relat d'una petita crònica local, la petita peripècia d'uns per­so­nat­ges que fan un camí en què el temps és tras­to­cat a causa d'una impen­sada, impre­vista urgència.

El conte que dóna títol al lli­bre, Blanc, blau i negre, pro­cura al lec­tor la invi­tació a medi­tar sobre el que el mateix nar­ra­dor indica: «A mit­jan camí entre la tragèdia i la comèdia, aque­lla imatge va ser [...] la millor metàfora sobre la vida de l'home» (15). Entre la llum del color blanc de la sorra de la platja i la trans­parència del color blau del cel i de l'aigua del mar, sor­geix el color negre, l'alar­mant presència d'un drama ines­pe­rat.

Lluny de la tragèdia, però a prop de la mes­qui­nesa humana, el conte Barri resi­den­cial pre­senta un nar­ra­dor en pri­mera per­sona pre­o­cu­pat pels pobres interes­sos clas­sis­tes d'home amb diners. El relat té l'espe­cial encert de pro­cu­rar al lec­tor l'astúcia d'una doble lec­tura: el canvi d'opinió del nar­ra­dor, al mig del relat, obliga el lec­tor a pre­gun­tar-se pel seu propi punt de vista.

Però tal vegada és als con­tes Quan viat­jar era encara una aven­tura i Nau­fragi on Antoni Tur Fer­rer es mos­tra par­ti­cu­lar­ment bri­llant. Els dos con­tes s'emmar­quen en la tra­dició del relat mari­ner, una dimensió con­creta de la nar­ra­tiva de viat­ges en la qual no poden fal­tar l'aven­tura i l'acció, el rigor i la duresa de la vida a bord i, també, certa dosi de mis­teri, la intriga sobre quin ha de ser el final.

He de con­fes­sar que, men­tre lle­gia aquests dos con­tes d'Antoni Tur Fer­rer, no podia evi­tar recor­dar La nar­ració d'Art­hur Gor­don Pym (1938), d'Edgar Allan Poe, o Benito Cereno (1856) o Billy Budd, mari­ner (1891), de Her­man Mel­vi­lle, tal és la força nar­ra­tiva des­ple­gada per expres­sar els perills del mar i les seves agi­tació i violència titàniques.